El 155 havia perdut abans

Hi ha molts titulars possibles del que va passar dijous a Catalunya, però els mitjans internacionals es van posar d’acord en un: els independentistes van guanyar les eleccions. I val a dir que ho van fer malgrat una campanya desigual on clarament jugaven en inferioritat de condicions: amb candidats a la presó que no han pogut fer campanya, amb candidats a l’exili que no s’han pogut votar, amb candidats que podien fer campanya però sota l’amenaça de dures penes de presó, amb una Junta Electoral prohibint ridículament tot el que podia fer tuf de sobiranisme i amb la majoria de l’aparell mediàtic en contra. I malgrat tot això, malgrat la repressió política, judicial, policial i el silenciament mediàtic, els tres partits independentistes –Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP– han tret més vots que mai, més dels que van treure el 27-S de 2015 i més que sís va tenir el referèndum de l’1 d’octubre.

Els qui van convocar les eleccions de diumenge ho van fer per guanyar-les, però l’operació no els ha sortit bé. Ni tan sols la victòria de Cs pot dissimular aquesta tossuda realitat: el 155 no ha posat fi a l’independentisme, probablement perquè una de les claus de la democràcia és que no es pot imposar des d’un despatx el que no es pot guanyar a les urnes. Els tres partits que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 han sumat 57 diputats, mentre que el bloc anti-155 n’ha sumat 78. El 155 ha perdut, sense matisos, sense pal·liatius. Tècnicament ha perdut aquest dijous, però segurament el seu esperit havia perdut molt abans: amb el desembarcament dels piuets, amb els cops de porra de l’1 d’octubre, amb l’empresonament dels Jordis, amb la liquidació del govern i el Parlament, amb l’“a por ellos”. Les urnes han tombat el 155 i de passada han tombat el Partit Popular, que ha esdevingut una força marginal al Parlament –quatre per cent dels vots– i fins i tot extraparlamentària en tres de les quatre demarcacions. Pas mal.