Conte contat

La por activa una mà de con­tes infan­tils. En els menuts la por no passa per cap fil­tre de la raó. És tot pell. I per això hi ha con­tes que acon­se­guei­xen efec­tes espec­ta­cu­lars sobre ells. La filla d’uns amics encara creu que el llop que va veure una vegada al tea­tre a prop de casa hi viu de debò. Fer-se gran deu voler dir la plena consciència que el llop ja no vindrà a bus­car-nos. Però a vega­des amb la consciència no n’hi ha prou. Car­re­te­gem un cabàs de pors, titil·lants o sub­terrànies, que exer­cei­xen un estrany poder: des del blo­queig abso­lut fins a la reacció des­bo­cada, fal­sa­ment eufòrica o fins i tot viru­lenta.

Aques­tes últi­mes set­ma­nes la situ­ació política ens ha aca­rat a la por. Qui, dels que eren defen­sant un col·legi elec­to­ral l’1 d’octu­bre, no va pas­sar por? Qui no va sen­tir angui­le­jar, el 21-D, aquell record de la por? Qui, es miri com es miri el pano­rama, no té por de la incer­tesa? Quan­tes coses no es fan o es dei­xen de fer per por? La res­posta furi­bunda de l’Estat espa­nyol con­tra població inde­fensa, l’1-O, delata l’enorme por que tenen a allò des­co­ne­gut, a allò que els resulta incom­pren­si­ble. No van enten­dre com es va poder fer l’1-O, amb una xarxa i com­pli­ci­tats anònimes, que venen del fons i de lluny. No ente­nen com, després d’haver vol­gut fer pas­sar per l’adreçador els ciu­ta­dans (via els mas­te­gots, via els empre­so­na­ments, via càstigs i humi­li­a­ci­ons diver­ses), els que han hagut d’ento­mar el revés són ells: el PP, l’exe­cu­tor del 155, con­ver­tit en l’últim par­tit al Par­la­ment. Quan la rea­li­tat esdevé inin­tel·ligi­ble –i no hi ha cap volun­tat ni tan sols d’enten­dre-la– surt el millor de cada casa. (D’això, que en pren­gui nota tot l’hiper­ven­ti­lat que corre pel món). És per aquesta por cer­val que avui un vice­pre­si­dent i un con­se­ller del govern i els líders de dues enti­tats sobi­ra­nis­tes pas­sen el Nadal injus­ta­ment a la presó.

Els con­tes infan­tils solen expo­sar una nosa, un esglai que final­ment són superats. La per­sistència del tres en les fau­les i la sim­bo­lo­gia gene­ral és cri­da­nera: els tres por­quets, les tres bes­so­nes, les tres gràcies, els tres mos­que­ters, els Tres Reis, el tri­dent, el 0 a 3 del Barça al Madrid... L’ale­gria del clàssic va rega­lar-nos un gra­pat d’iro­nies (sols tren­ca­des per l’escó que ballava a Tar­ra­gona i que final­ment ha anat al PP, que queda amb qua­tre dipu­tats). Un conte modern és el Mal­son abans de Nadal, que és el que alguns titu­lars opor­tuns asse­nya­len que va viure el Ber­nabéu abans-d’ahir. (Tots sabem que aquests par­tits són més que un par­tit).

Però la por també ens posa a prova en les situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes, en les deci­si­ons per triar un camí o l’altre. Som cos­sos més o menys fei­xucs a par­tir del car­retó de pors del qual ens hem des­lliu­rat. La por és una tena­lla de dimen­si­ons indus­tri­als que sem­pre està a punt. La gràcia és poder-te’n des­car­re­gar molt abans d’haver de dir “Conte con­tat, aquest conte s’ha aca­bat.”