Conte contat

La por activa una mà de contes infantils. En els menuts la por no passa per cap filtre de la raó. És tot pell. I per això hi ha contes que aconsegueixen efectes espectaculars sobre ells. La filla d’uns amics encara creu que el llop que va veure una vegada al teatre a prop de casa hi viu de debò. Fer-se gran deu voler dir la plena consciència que el llop ja no vindrà a buscar-nos. Però a vegades amb la consciència no n’hi ha prou. Carretegem un cabàs de pors, titil·lants o subterrànies, que exerceixen un estrany poder: des del bloqueig absolut fins a la reacció desbocada, falsament eufòrica o fins i tot virulenta.

Aquestes últimes setmanes la situació política ens ha acarat a la por. Qui, dels que eren defensant un col·legi electoral l’1 d’octubre, no va passar por? Qui no va sentir anguilejar, el 21-D, aquell record de la por? Qui, es miri com es miri el panorama, no té por de la incertesa? Quantes coses no es fan o es deixen de fer per por? La resposta furibunda de l’Estat espanyol contra població indefensa, l’1-O, delata l’enorme por que tenen a allò desconegut, a allò que els resulta incomprensible. No van entendre com es va poder fer l’1-O, amb una xarxa i complicitats anònimes, que venen del fons i de lluny. No entenen com, després d’haver volgut fer passar per l’adreçador els ciutadans (via els mastegots, via els empresonaments, via càstigs i humiliacions diverses), els que han hagut d’entomar el revés són ells: el PP, l’executor del 155, convertit en l’últim partit al Parlament. Quan la realitat esdevé inintel·ligible –i no hi ha cap voluntat ni tan sols d’entendre-la– surt el millor de cada casa. (D’això, que en prengui nota tot l’hiperventilat que corre pel món). És per aquesta por cerval que avui un vicepresident i un conseller del govern i els líders de dues entitats sobiranistes passen el Nadal injustament a la presó.

Els contes infantils solen exposar una nosa, un esglai que finalment són superats. La persistència del tres en les faules i la simbologia general és cridanera: els tres porquets, les tres bessones, les tres gràcies, els tres mosqueters, els Tres Reis, el trident, el 0 a 3 del Barça al Madrid... L’alegria del clàssic va regalar-nos un grapat d’ironies (sols trencades per l’escó que ballava a Tarragona i que finalment ha anat al PP, que queda amb quatre diputats). Un conte modern és el Malson abans de Nadal, que és el que alguns titulars oportuns assenyalen que va viure el Bernabéu abans-d’ahir. (Tots sabem que aquests partits són més que un partit).

Però la por també ens posa a prova en les situacions quotidianes, en les decisions per triar un camí o l’altre. Som cossos més o menys feixucs a partir del carretó de pors del qual ens hem deslliurat. La por és una tenalla de dimensions industrials que sempre està a punt. La gràcia és poder-te’n descarregar molt abans d’haver de dir “Conte contat, aquest conte s’ha acabat.”