La Bèlgica del president

L’escrip­tor i diplomàtic Josep Car­ner, exi­liat i pro­fes­sor (1945-mort) al país de la xoco­lata i la cer­vesa, va escriure la poe­sia Bèlgica sobre aquest no-país que mal­suma una part de Nederlàndia (Flan­des) a un depar­ta­ment francès (Valònia). Com que Albiol ha infec­tat l’adjec­tiu nor­mal –fri­sem perquè l’expert Dr. Bor­rell visiti el mot–, direm que si Cata­lu­nya fos un país cor­rent, tot­hom que hagués anat a estudi iden­ti­fi­ca­ria aquell poema belga quan sentís: “Si fos­sin el meu fat les ter­res estran­ge­res...” O no dra­ma­tit­zem: els dèficits històrics esco­lars man­te­nen els cata­lans tan nor­mals com molts veïns que tam­poc no iden­ti­fi­quen allò de “Muc­hos años después, frente al pelotón de fusi­la­mi­ento...”, o ni tan sols allò altre de “En un lugar de la Mancha...”

El país que ha aco­llit Puig­de­mont forma part del “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure...” que ima­gi­nava Espriu, i per això costa d’enten­dre que a Brus­sel·les, cada tarda i a cada 25 m, s’hi ins­tal·li, amb impe­ca­ble pun­tu­a­li­tat i orga­nit­zació, una cap­taire amb un nadó enfar­dat i amb cara­mells sota el nas; i que al cap­ves­pre grups de cinc, set, nou sen­se­sos­tres es dis­po­sin a dor­mir en qual­se­vol entrada del cen­tre turístic; per això encara xoca més que l’auto­ri­tat i benes­tar social mirin cap a una altra banda. En canvi la devoció dels conveïns d’Eddy Merckx per les bici­cle­tes emo­ci­ona; ciclis­tes i via­nants es pro­fes­sen abso­luta con­si­de­ració: es res­pec­ten amb aque­lla pau que genera el poder moure’s sense ser qüesti­o­nat. Al no-país d’en Tintín el francès i el fla­menc s’igno­ren de forma astral, i això és pos­si­ble perquè no es tre­pit­gen (un no enva­eix cap dels espais de l’altre) i, a més –i el fet és deci­siu–, cada idi­oma viu acot­xat per un altre estat veí: Flan­des es toca i com­par­teix el neer­landès amb Holanda, i Valònia lingüísti­ca­ment és part de França. Brus­sel·les és en zona fla­menca però va ser afran­ce­sada en el pas­sat quan aquesta llen­gua va ser-hi impo­sada; avui –coses de la política– és ofi­ci­al­ment bilingüe i, posem, quan els trens pro­vi­nents de Flan­des s’acos­ten a la capi­tal, al fla­menc de la mega­fo­nia s’hi afe­geix pul­cra­ment el francès. Per al viat­ger la res­tau­ració al país que acull el pre­si­dent pot tenir un cert interès si més no per com­pro­var que en té poc: el llistó culi­nari fa sos­tre en els mus­clos –bullits, sols o amb her­bes i vege­tals diver­sos– ser­vits amb pata­tes viues; crida més l’atenció que els res­tau­rants dis­po­sin d’abun­dants pen­ja­dors per dei­xar-hi la roba i que solen fer ser­vir el mateix drap per pas­sar sobre la taula i pels culs de les cadi­res, fet que pot­ser no té cap importància. Puig­de­mont deu tro­bar gra­ta­ment balsàmic el reialme de la nos­tra Fabi­ola, encara que dos bel­gues con­si­de­ra­bles tri­es­sin allu­nyar-se’n: Sime­non i el seu Mai­gret, fas­ci­nats per París i La Roc­he­lle, i el chan­son­nier Brel que abo­mi­nava de la bur­ge­sia del seu plat pays.