La cadira

Sento el fred de la nit i la sim­bomba fosca... Els ver­sos de Sal­vat-Papas­seit sobre Nadal en què acaba fent plo­rar Jesús de tan pobres com som. Un clàssic que no perd força, ni vigència. N’agafa més encara quan ens hi veiem reflec­tits i els ver­sos fan surar les nos­tres misèries allà on pen­sem que hi ha cer­te­ses, allà on ens cre­iem en pos­sessió de la veri­tat. Allí on ens aven­tu­rem a donar la lliçó magis­tral, allí hi ha la poe­sia que en qua­tre parau­les aixeca un gest de rebel·lia. Filo­so­fia i poe­sia cami­nen de bra­cet en l’exer­cici de pen­sar, de repen­sar con­tinu que fem des que surt el sol. No només Bau­man hi ha tro­bat camins coin­ci­dents. És clar que tam­poc cal endin­sar-se, ara que són fes­tes de Nadal, en aquests camins, ni bus­car excu­ses per enfi­lar-se dalt de la cadira. A tot­hom li ani­ria molt bé de fer-ho. Exer­cir la memòria, explo­rar la millor veu, lluny de fal­sets, i decla­mar davant del nos­tre públic, sigui gran o reduït. Els àmbits de tots els àmbits. I dei­xar-se anar. Tren­car l’ús habi­tual de la cadira, i fer-la ser­vir de tri­buna, ara que totes estan sota sos­pita: aules, xar­xes, bal­cons, llaços, avis i mani­fes­tos.

Algú us dirà que això és cosa de cana­lla, que feu el ridícul. Dei­xeu-vos endur per Papas­seit, Foix, Garcés, Vinyoli, Fer­ra­ter, Mar­ga­rit, Ras­pall, o per Sagarra si teniu un llarg de vani­tat. O fins i tot per Basi­lisa Sana­huja, l’autora d’aquell simpàtic: “Tinc un pas­tor al pes­se­bre que em té molt pre­o­cu­pat.” Un poema que corre sovint com a anònim, o popu­lar, que va fer cir­cu­lar el Patu­fet dels anys setanta, però que ajuda tant com els altres al ritual. A l’exer­cici que dei­xem en mans dels més petits de casa, que se n’han après un a l’escola, i que reci­ten en les tro­ba­des fami­li­ars d’aques­tes fes­tes. Penso en Joan Sal­vat-Papas­seit, que té placa al car­rer Argen­te­ria de Bar­ce­lona, fent camí cap al moll de la Fusta, allà on era ple de trin­xe­rai­res. Hi penso ara que se’n va la poli­cia embar­cada, els que han acon­se­guit fer un mal­son de cops i por­res. Aquest estat de setge. El fracàs de la poe­sia, el fracàs de les parau­les, el fracàs del pen­sa­ment.