Una eina útil

Any 1980. Max Cah­ner, ales­ho­res con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat, creà una comissió per selec­ci­o­nar una com­po­sició d’Els sega­dors per a l’himne naci­o­nal de Cata­lu­nya. La versió coral esco­llida fou la de Josep Via­der. Més tard va aparèixer al DOGC la par­ti­tura d’har­mo­nit­zació per a veus mix­tes. Des de lla­vors és la melo­dia ofi­cial.

S’ha publi­cat un lli­bre que recull música escrita o har­mo­nit­zada pel mes­tre Josep Via­der, i ha estat pre­sen­tat en un con­cert de la Polifònica de Girona. L’actual direc­tor, Martí Pera­fer­rer, en con­junció amb per­so­nes que varen estar-hi lli­ga­des, s’ha encar­re­gat de posar en solfa –mai més ben dit– l’uni­vers coral que ens ha dei­xat el Mes­tre –sem­pre se l’ano­me­nava així–. Fins i tot als pro­fans en la matèria ens és sen­zill enten­dre el sen­tit d’aquesta música. No es tracta de grans flo­ri­tu­res ni pas­sat­ges de difícil inter­pre­tació. Via­der va aten­dre, per damunt de tot, les neces­si­tats de l’entorn en què es tro­bava, dotant-lo d’har­mo­nit­za­ci­ons que poses­sin a l’abast de corals i d’intèrprets aque­lles melo­dies tra­di­ci­o­nals, modals, con­su­e­tu­dinàries, que sovint ser­vei­xen per a mul­ti­tud d’actes i reci­tals, i els donà par­ti­tu­res que esta­blien nor­mes apro­pi­a­des a l’hora de can­tar-les.

Jun­ta­ment amb ver­si­ons de tona­des popu­lars, també en tro­bem de collita pròpia, i és en la vari­e­tat de temes que s’entén la volun­tat del Mes­tre de ser­vir de referència a l’hora d’enge­gar cançons corals, evi­tant que una car­rin­clo­ne­ria bar­ro­era tros­segés har­mo­nies que tots solem tenir al cer­vell però que sovint s’inter­pre­ta­ven de qual­se­vol manera.

Aquest lli­bre és un recull, molt ben lli­gat i edi­tat, de com­po­si­ci­ons de veus a cap­pe­lla, iguals o mix­tes, música d’autor, veus mix­tes amb acom­pa­nya­ment i cànons. Hi són pre­sents les cançons mari­ne­res, les del culte a l’amis­tat, a les il·lusi­ons, les nada­len­ques, les que sonen en els focs de camp, les cançons sacres, psalms, him­nes i al·lelu­ies, però també sar­da­nes, hava­ne­res, val­sets, i mol­tes altres com­po­si­ci­ons que durant anys ens han ser­vit per ager­ma­nar-nos en mul­ti­tud de cir­cumstàncies. Aque­lles per­so­nes que tin­guin el deure o el plaer de diri­gir un cor, per humil que sigui, pos­sei­ran ara una eina molt útil per har­mo­nit­zar les veus i treure’n un resul­tat esca­ient.

Josep Via­der va ser prolífic en la música que com­po­nia, i incan­sa­ble en la direcció. En començar un con­cert, la pri­mera peça solia rebre aplau­di­ments de com­pli­ment, però en la segona el públic ja escla­tava en una gran ovació. Lla­vors, ell es girava de cara al cor i es posava dis­cre­ta­ment dos dits a la but­xaca de l’infern de l’ame­ri­cana. Volia dir: “Ja els tenim a la but­xaca!” Era una manera de donar con­fiança als can­tai­res!