Respecte i gratitud

Avui, 8 de gener, haurien fet anys dos dels grans, Elvis Presley (83 anys) i David Bowie (71), si no fos perquè el rei ja fa quatre dècades que és mort –o amagat o abduït, segons les versions– i “el duc blanc” es va esvair com una estrella negra el 10 de gener del 2016. L’Elvis s’ha convertit en una excepció en aquesta gerontocràcia en què –al marge del cèlebre “club dels 27”, el de Janis, Jim, Jimi i Kurt, entre altres cadàvers exquisits– s’ha convertit la primera divisió del rock: Dylan actuarà els dies 30 i 31 de març al Gran Teatre del Liceu, només un parell de mesos abans de celebrar el seu 77è aniversari, i els Stones –tots quatre ja per sobre dels 70– estan especialment prolífics i anuncien un nou disc per a aquest any. El recent Sir Ringo Starr actuarà al Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny, només onze dies abans d’estrenar els 78 anys, i una setmana després que Paul McCartney arribi als 76. “Quan tingui 64 anys”, cantaven els Beatles en una època en què aquesta xifra encara els resultava remota. “Espero morir-me abans de fer-me vell” era la rèplica dels Who a My generation, i l’excessiu Keith Moon ho va fer efectiu, però els septuagenaris Pete Townshend i Roger Daltrey continuen voltant pels escenaris amb molta dignitat.

I el mateix podríem dir de Pau Riba, que el 7 d’agost farà 70 anys, just l’endemà que Quico Pi de la Serra celebri els 76. Entre altres pioners encara en actiu, Leslie (Los Sírex) i Santi Carulla (Los Mustang) ja van cap al camí dels 74 anys. Podríem dir que a casa nostra encara té més mèrit haver pogut desenvolupar carreres musicals tan llargues, perquè l’ofici de músic és especialment dur i inestable, i no sempre està prou reconegut o valorat, socialment parlant: encara es veu com una bogeria puntual, que va mitigant amb els anys. La nova realitat del sector discogràfic i de la música professional en general no ajuda a imaginar un futur en què els músics que comencen avui a difondre la seva obra a través d’internet, des d’una autogestió forçosa, puguin arribar algun dia a celebrar els 30 anys de trajectòria, com ho va fer Sopa de Cabra el 2016 –parèntesis inclosos– i els irreductibles Kitsch un any abans, sense oblidar la constància de Cardoner i els antics membres de Sangtraït, repartits ara entre Los Guardians del Pont i Barbablanca. Per a tots ells, respecte i gratitud.