“«Franco ha muerto» (part II)”

Una de les sèries de més ano­me­nada en la nova era de mirar la tele­visió que han impul­sat les pla­ta­for­mes digi­tals és The Crown, que relata la vida, pública i pri­vada, de la reina Eli­sa­beth II d’Angla­terra. Inde­pen­dent­ment de l’interès que pugui sus­ci­tar l’existència de la senyora Wind­sor i la seva pri­vi­le­gi­ada família, aquest pro­ducte tele­vi­siu és reco­ma­na­ble per l’acu­rada con­tex­tu­a­lit­zació històrica i política de cada epi­sodi. La vida d’una cap d’estat com a fil con­duc­tor de l’evo­lució d’una soci­e­tat per­met, per citar només un gra­pat d’exem­ples, cop­sar el dra­ma­tisme de la Segona Guerra Mun­dial a la rere­guarda britànica, explo­rar la con­tro­ver­tida per­so­na­li­tat d’uns quants pri­mers minis­tres, començant per l’impo­nent Wins­ton Churc­hill, assis­tir a l’esmi­co­la­ment de l’impe­ri­a­lisme tra­di­ci­o­nal o veure evo­lu­ci­o­nar la soci­e­tat de mas­ses des de la premsa de paper fins a la tele­visió. Un deu per a la feina de docu­men­tació i recre­ació de la segona mei­tat del segle XX, de la qual el segle XXI és deu­tor abso­lut.

En un dels capítols de la segona tem­po­rada es tracta la tèrbola i inde­cent relació amb el nazisme que va tenir el rei Edu­ard VIII, més cone­gut en l’àmbit de la cul­tura popu­lar per la seva abdi­cació pri­o­rit­zant l’amor a una senyora divor­ci­ada ame­ri­cana. En aquest capítol, el duc de Wind­sor (com va ser cone­gut un cop auto­des­tro­nat) queda com un drap brut sense pal·lia­tius.

Des­co­nec si la pres­ti­gi­osa Net­flix, res­pon­sa­ble de The Crown, té pre­vista alguna pro­ducció sobre alguna altra casa reial euro­pea. L’espa­nyola, per exem­ple. La sèrie val­dria la pena només per veure el trac­ta­ment de l’estreta vin­cu­lació del bor­bo­nisme amb Franco, del qual el rei emèrit va ser hereu i l’actual titu­lar, en Felip “a por ellos” VI, con­ti­nu­a­dor de la nis­saga cons­ti­tución medi­ante. Natu­ral­ment, una colla tan insig­ni­fi­cant com­pa­ra­ti­va­ment amb la nis­saga britànica deu ser poc tele­vi­siva. I si aquesta pla­ta­forma no hi deu tenir interès, encara menys en des­perta entre el lla­go­te­risme mediàtic espa­nyol, en un Estat on la filla del dic­ta­dor acaba de morir després d’una vida nedant en l’opaca abundància acu­mu­lada pel seu pro­ge­ni­tor. Un pro­ge­ni­tor que, per cert, reposa en un mau­so­leu públic jun­ta­ment amb el fun­da­dor del par­tit fei­xista espa­nyol. Ai, Espa­nya, el país on els dic­ta­dors nei­xen, es repro­du­ei­xen i moren a cos de rei men­tre la seva memòria per­viu intacta a compte dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat. No és gens estrany que quan Net­flix es fixa en aquesta banda d’Europa, deci­deixi pro­duir un docu­men­tal no pas sobre uns monar­ques cas­po­sos sinó sobre Car­les Puig­de­mont.