Tribuna
La justícia
Una de les definicions més rigoroses de justícia és l’enunciada per l’eminent jurista i filòsof d’origen austríac Hans Kelsen: “La justícia és per a mi allò sota la protecció de la qual la ciència pot prosperar; i amb la ciència, la veritat i la sinceritat. És la justícia de la llibertat, la justícia de la pau, la justícia de la democràcia, la justícia de la tolerància.” Una definició provinent d’un text intitulat Què és la justícia?, on el seu autor, en un exercici d’erudita humilitat, confessa la seva incapacitat de donar una resposta absoluta a la qüestió.
Cal no oblidar que Kelsen és un dels representants de l’escola de la tolerància centreeuropea que troba camp adobat després del desastre de la Primera Guerra Mundial. A títol personal, com a antropòleg, la seva figura és un referent de la teoria pura del dret a la qual torno per la crisi que afecta –fruit dels recents esdeveniments a Catalunya– aquesta qualitat moral. Car s’ha conculcat aquella idea d’equitat que ja Aristòtil defensava –la mesura com a expressió de la virtut a l’hora de jutjar–, tot i deixar clar que la justícia evoluciona en el temps i, per tant, ordre social i context configuren un binomi a l’uníson on la llei troba en el costum el seu valor suprem.
Un valor suprem cap on es desplaça la pregunta sobre la justícia. No debades, la felicitat, el bé o la virtut han estat en l’eix de la resposta a un problema impossible. De fet, si hom pregunta què és la justícia i troba en aquests darrers conceptes una explicació plausible, aquesta, no pot evitar un desplaçament que genera nous interrogants. Què és la felicitat? O què és el bé? Cada època, cada moment històric, ha donat fe d’una manera d’entendre el que és just en funció d’una perspectiva relativa. Per això Hans Kelsen afirma que la tolerància només té lògica en el context d’un ordre positiu que garanteixi la pau –l’equilibri aristotèlic– als súbdits que s’hi subordinen sense que això en limiti “l’exteriorització pacífica de les seves opinions.” Afegeix: “Tolerància significa llibertat de pensament.” Per això cal recordar que cercar indicis de delicte on no n’hi ha per limitar-ne l’opinió i –encara més greu– la llibertat formal d’un individu pressuposa una greu violació del dret que no s’ajusta al valor superior del nostre ordenament: la llibertat.
En el fons ens trobem davant d’un conflicte de valors que afecta directament l’organització de la vida col·lectiva. Perquè posar en el centre la unitat com a valor que garanteix la igualtat de drets, cal dir-ho, és una fal·làcia. L’ordre social serà un ordre just quan s’atorgui noves eines que garanteixin la pau social. L’autodeterminació és un dret i, en aquest sentit, existeix una generosa jurisprudència en el camp del dret internacional. Per cert, Kelsen donava prioritat a aquest darrer, en detriment de l’ordre constitucional.
