Desterrar la barbàrie

No és una noia la que ha de tenir por de creuar un carrer de matinada, no és una mare la que ha de protegir els seus fills d’un maltractador, si convé posant-hi el seu cos per evitar que els faci mal, no és aquesta dona la que ha de patir un assetjament continu dins de casa però també quan s’ha aconseguit separar. És la policia, sí, i l’administració pública, també, els que de manera més immediata haurien de poder protegir tot un col·lectiu amenaçat per la bogeria masclista, que considera la dona una joguina sexual o el sac dels cops de les seves frustracions i misèries. Però també l’escola ha de fer tot el possible per educar des de la igualtat. I, sobretot, són els pares els que han de tenir cura de la seva formació. Perquè és a les llars d’ara on es formen les noves generacions. Les que han de poder conviure en un món on l’home vegi la dona com una companya d’estudis, de feina, de vida... No algú a qui menystenir o a qui atonyinar quan li vingui de gust o algú a qui assetjar de dia o perseguir a les nits fosques i, després del mal físic i psicològic –si té la sort de sobreviure, no com Diana Quer–, fer-la responsable de la seva desgràcia i buscar la manera de justificar el depredador. I aquí un dels casos més sagnants ha estat el de la víctima de La Manada. Administració, pares, mestres i també el periodisme o el món de la publicitat i de la cultura tenim a davant el gran repte de formar persones i desterrar la barbàrie.