Desterrar la barbàrie

No és una noia la que ha de tenir por de cre­uar un car­rer de mati­nada, no és una mare la que ha de pro­te­gir els seus fills d’un mal­trac­ta­dor, si convé posant-hi el seu cos per evi­tar que els faci mal, no és aquesta dona la que ha de patir un asset­ja­ment con­tinu dins de casa però també quan s’ha acon­se­guit sepa­rar. És la poli­cia, sí, i l’admi­nis­tració pública, també, els que de manera més imme­di­ata hau­rien de poder pro­te­gir tot un col·lec­tiu amenaçat per la boge­ria mas­clista, que con­si­dera la dona una joguina sexual o el sac dels cops de les seves frus­tra­ci­ons i misèries. Però també l’escola ha de fer tot el pos­si­ble per edu­car des de la igual­tat. I, sobre­tot, són els pares els que han de tenir cura de la seva for­mació. Perquè és a les llars d’ara on es for­men les noves gene­ra­ci­ons. Les que han de poder con­viure en un món on l’home vegi la dona com una com­pa­nya d’estu­dis, de feina, de vida... No algú a qui menys­te­nir o a qui ato­nyi­nar quan li vin­gui de gust o algú a qui asset­jar de dia o per­se­guir a les nits fos­ques i, després del mal físic i psi­cològic –si té la sort de sobre­viure, no com Diana Quer–, fer-la res­pon­sa­ble de la seva desgràcia i bus­car la manera de jus­ti­fi­car el depre­da­dor. I aquí un dels casos més sag­nants ha estat el de la víctima de La Manada. Admi­nis­tració, pares, mes­tres i també el peri­o­disme o el món de la publi­ci­tat i de la cul­tura tenim a davant el gran repte de for­mar per­so­nes i des­ter­rar la barbàrie.