Periodisme de pic i pala

Si has exercit el periodisme en allò que abans se’n deien comarques i que ara es coneix per territori –una vastitud sense confins–, tens motius per sentir-se cada vegada més humiliat. En tens els motius, però no la necessitat. Vull dir que és perfectament possible dedicar-se a aquest ofici des d’espais, diguem-ne, marginals i no passar gens de vergonya. El territori, en la novaparla instituïda pels mitjans dits cosmopolites, designa una espècie de més enllà format per tot de comunitats disperses i pedregoses que han tingut la desgràcia de caure sota la influència gravitatòria d’un centre que alhora els expel·leix i atrau, encara que en la variant més estesa adopti el significat benèvol i sovint literal de rerepaís. Eugeni d’Ors, que era molt fi, ja havia vorejat el terme el 1911 quan va distingir entre les ciutats i les serres. “El Noucentisme es caracteritza a Catalunya per aquest fet –escrivia–: la Ciutat adquireix consciència que és Ciutat. I comença a caracteritzar-se per aquest altre: les Serres s’inicien en la consciència de què és la Ciutat.” Se’n feien una idea clara, i tant, perquè aquesta classe de discurs no feia sinó perpetuar, embolcallant-lo d’oripells, l’antic vassallatge entre el món rural i el món urbà. Però les serres, ni en el supòsit que fossin cultes, simpàtiques i comprensives, seguint l’analogia orsiana, no poden pas arribar a tenir categoria de ciutat, sinó en tot cas, i esforçant-s’hi molt, de “segones ciutats”. El paternalisme que sosté aquesta teoria territorial està tan arrelat encara en la mentalitat fins i tot de persones intel·ligents, que no fa pas gaire un col·lega barceloní que discrepava del criteri periodístic d’un diari local va liquidar la conversa amb un exabrupte poc subtil: “Pagerols de merda!” N’hi ha més que no ens pensem, de gent que s’imagina els redactors de comarques teclejant a màquina abillats amb faixa, barretina i gaiato.

Treballar a les redaccions perifèriques s’assembla bastant a una resistència passiva. Caves al mateix tros de terra dia rere dia i, quan el pic finalment toca fons, hi descobreixes la petita bassa del pou de casa teva. És una aigua que bec, no em sap greu dir-ho, amb gust: almenys sé d’on raja, quines propietats té, amb qui la comparteixo. Més que un món petit, és un món en petit, i per més que hi pesi aquell tipisme eucarístic que es complau en la circularitat obsessionant de les festes i tradicions, no em sé imaginar un espai més franc i més lliure on encara pugui llegir-me, sense fer una ganyota d’estranyesa, la meva mare o el meu veí. Alguns n’han dit “periodisme de proximitat”, però també podria definir-se com premsa del tacte o, amb més precisió, de la callositat: cadascú cava el seu propi pou, a pic i pala, junyit com un bou al seu tros de terra pedregós, i en acabat se’n torna a peu a casa.