D’una Ramona i dos Ramons

Hi ha els Jordis, però no només hi ha els Jordis.

Hi ha, també, per exemple, una Ramona que se’n diu perquè el seu pare se’n deia. Fins aquí tot normal. Menys normal és que aquesta Ramona prengués el nom del pare, quasi per error, també per dolor i, sobretot, per amor. El pare Ramon va ser un dels milers de catalans que van combatre a la Guerra Civil i a la definitiva i sanguinolenta batalla de l’Ebre, on molts van morir i molts altres van ser fets presoners per l’enemic (els nacionals, els feixistes, eren l’enemic. Ho eren aleshores i mai no han deixat de ser-ho).

I va ser poc després d’aquella derrota a l’Ebre quan la Ramona va decidir venir al món, empesa per una dona valenta que la va parir el 13 de gener del 1939 –avui fa 79 d’anys d’aquella data– entre bombardejos i amb l’enemic a les portes de la ciutat de Barcelona. I com que el pare no hi era, i no se sabia si hi era o no, la van batejar com a Ramona. I quan el pare va tornar, com ressuscitat d’entre els morts, alliberat per tornar entre els vius, el nom es va quedar per sempre més, i encara avui.

N’hi ha un altre, de Ramon, fill de Corbera d’Ebre, personatge que es dedica a explicar la història del poble on va néixer l’any 47, en plena postguerra, entre les parets que encara s’aguantaven dretes de casa Fredo, el mas familiar en aquest municipi de la Terra Alta que va ser esborrat per les bombes feixistes. En Ramon fa de guia a la gent que s’acosta a visitar el poble i quan acaba, i abans d’acomiadar-se, demana a qui l’escolta que quan torni a casa expliqui que cal visitar Corbera d’Ebre per no perdre la memòria de tants Ramons que hi van patir tant. Doncs dit queda; Corbera i ara també Estremera, per sempre en la memòria.