Presidents

Fa un temps, algú del seu entorn, i no pas sense un punt d’ironia, em va descriure el president Mas com un “xicot molt aplicat”. La figura política de Mas mereix molt més que això. Fins i tot els seus adversaris l’han vist com un dirigent tenaç i ben preparat. Ara s’aparta de la primera línia. Ho fa per segona vegada, però aquest cop sense haver d’oferir el seu cap a l’altar de la CUP. El drama de la política –i de la vida en general– és que només es pot viure mirant endavant, però només s’entén mirant enrere. Per això resulta tan fàcil fer-se el savi a pilota passada. I per això ara, més d’un, veu aquell sacrifici ritual d’autoimmolació per salvar la majoria independentista com un mal pas. A canvi d’evitar una repetició d’eleccions es va cedir un poder determinant a la força menys votada a Catalunya. Era la manera de mantenir la il·lusió d’una majoria social de l’independentisme que, una altra vegada, ha mostrat les seves limitacions. Mas ha encarnat de manera recurrent una mena de vici de la política catalana dels darrers anys que es basa en la convicció que tenim una suposada astúcia política que ens compensarà la manca de fortalesa real. Anem d’astúcia en astúcia fins a la confusió final. I pel camí anem perdent personalitats de vàlua evident. La retirada d’Artur Mas fa pensar en la nostra peculiar llista d’expresidents. Tenim la dissort de no poder comptar amb allò que en diuen la veu de l’experiència. La veu de Pujol (que era cada vegada més respectada des que va deixar el poder) va quedar desautoritzada quan l’expresident es va convertir en “el cas Pujol”. La veu de Pasqual Maragall ens ha estat robada pels estralls d’una malaltia que ataca, precisament i cruelment, la capacitat testimonial de l’individu. En el cas del president Montilla ens hem de conformar amb la seva addicció al mutisme. Anem poc sobrats d’expresidents i mentre escric això, i malgrat les eleccions recents, no hi ha pistes clares de com es dirà el proper president de la Generalitat.