D’ara endavant

L’Estat espa­nyol ha de recor­dar-se a si mateix, de manera sos­pi­to­sa­ment insis­tent, que ha gua­nyat la par­tida con­tra el sobi­ra­nisme. Aquests últims dies, per tapar la der­rota del PP en les elec­ci­ons del mes pas­sat, es prova de capi­ta­lit­zar com a tri­omf l’estratègia dels empre­so­nats per esqui­var pas­sar més dies a la gar­jola.

Es parla de “des­ban­dada”, o de retrac­tació mas­siva, com si el que diguin un seguit de per­so­nes davant d’un jutge, que té la clau de la seva lli­ber­tat per­so­nal –és a dir, de la seva salut psi­cològica–, hagués de fer can­viar de parer els mili­ons de per­so­nes que desit­gen un estat propi per a Cata­lu­nya. Deduir d’aquests fets que Espa­nya ha tri­om­fat és tan ridícul com fer-ho de la cons­ta­tació que cap de nosal­tres no ha des­truït el DNI.

L’estat ha de cor­rom­pre’s fins a nivells igno­mi­ni­o­sos per defen­sar la seva uni­tat. Espa­nya està per sobre no només de la veri­tat –com ens demos­tra certa premsa cada dia– sinó també de qual­se­vol idea de justícia huma­nista o de dig­ni­tat. Els jut­ges, ara mateix, estan demos­trant un acar­nis­sa­ment que no sols deixa per terra la idea il·lus­trada de l’estat de dret garan­tista sinó també la seva pròpia inte­gri­tat com a per­so­nes. Man­te­nir a la presó Jun­que­ras, per exem­ple, basant-se en la creença que pot pro­vo­car movi­ments popu­lars de violència, o que els ha pro­vo­cat ja, és més que gro­tesc. I s’ha d’estar tan en fals per afir­mar-ho per mitjà de reguit­zells de sofis­mes jurídics, que tot ple­gat esdevé un gui­nyol, una farsa ter­ri­ble de la qual no hau­rien de par­ti­ci­par els admi­nis­tra­dors de justícia. L’Estat activa la violència, sí, i en fa res­pon­sa­bles els ato­nyi­nats, perquè no els pot pen­jar cap altre delicte. El nos­tre crim és la imatge que els hem obli­gat a donar. El mirall que els hem posat davant dels ulls.

Des de Madrid es van forçar unes elec­ci­ons amb la intenció ben explícita de fer fora els inde­pen­den­tis­tes del poder, però el tret, com se sol dir en aquests casos, els ha sor­tit per la culata. L’ascens de Ciu­ta­dans, amb el seu espa­nyo­lisme monolític, no amaga que les for­ces inde­pen­den­tis­tes se sen­tin tan legi­ti­ma­des com sem­pre per seguir amb el seu ide­ari, encara que a l’hora de la veri­tat tenim molt més clar que la màquina de repri­mir no tindrà cap pie­tat. És per això que ara mateix l’inde­pen­den­tisme parla més de curar les feri­des –alli­be­rar els pre­sos polítics i tor­nar a con­tro­lar la Gene­ra­li­tat– que no expli­ci­tar de quina manera pot aca­bar fent ver­sem­blant, a curt o llarg ter­mini, la República.

Con­ti­nuem amb el pre­si­dent a l’exili, i amb alts càrrecs i acti­vis­tes del sobi­ra­nisme a la presó. L’advertència no pot ser més ter­rorífica: qual­se­vol que s’atre­veixi a jugar amb la Cons­ti­tució espa­nyola i l’Esta­tut, segons com són inter­pre­tats pel TC i pels par­tits polítics cen­tra­lis­tes, corre ris­cos que poden aca­bar amb severíssi­mes penes. I tot això al mateix temps que les inves­ti­ga­ci­ons con­tra els res­pon­sa­bles inde­pen­den­tis­tes no dei­xen de fer créixer un expe­di­ent judi­cial que aca­barà en una gran causa penal que embo­li­carà final­ment dese­nes de per­so­nes, i que pre­ten­dran que sigui exem­plar en les seves reso­lu­ci­ons.

L’objec­tiu és indub­ta­ble: posar fi al pro­blema a còpia de repressió dis­fres­sada d’estat de dret, el que cal­gui per man­te­nir l’ordre enganyós que ano­me­nem Espa­nya. Com més han insis­tit a ate­mo­rir, més s’han ado­nat que els serà molt difícil posar fi al pro­blema català sense pro­var de nego­ciar-hi en un moment o en l’altre. Tan­ma­teix, com bé sap Rajoy, qui dia passa any empeny.

El procés català no ha estat vençut sinó que ha entrat en una nova fase, pot­ser més negra i lenta, però igual­ment esca­brosa per a l’Estat espa­nyol. Dins les files sobi­ra­nis­tes costa sovint sepa­rar el rea­lisme de la poca-sol­tada, el mes­tre­ti­tes de l’esta­dista, l’ego­isme par­ti­dista de la gene­ro­si­tat del país, i també tenim qui pres­criu rea­li­tat i alhora espera mira­cles i super­ho­mes de mas­ses que ho solu­ci­o­nin tot a còpia de mobi­lit­za­ci­ons no vio­len­tes. Gai­rebé tot­hom ja ha assu­mit, però, que tot ple­gat serà un camí llarg i no gens sen­zill.

El ‘rea­lisme polític’ no ha de basar-se en la renúncia, sinó en veure fins a quin punt és pos­si­ble fer-ho tot sense pren­dre mal. L’inde­pen­den­tisme creix i crei­xerà, encara que se’l con­demni durant una llarga tem­po­rada a la inacció o se n’anul·lin totes les polítiques o pro­jec­tes de cons­ti­tució. Com més se li vul­guin tallar les ales, més múscul criarà; aquesta ha estat la seva dinàmica l’última dècada, i podem pre­veure que ani­rem per aquí d’ara enda­vant.