La defensa aferrissada de la llei

Continuant amb les reflexions suscitades pels fets dels últims mesos a Catalunya que recullen aquestes ombres hivernals, m’ha sorprès la defensa atrinxerada de la llei (o, d’una manera significativa per les connotacions absolutistes de l’expressió, de l’imperi de la llei) invocada per tants en relació amb la voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació i la seva celebració l’1 d’octubre, així com pel que fa a les accions de protesta davant dels escorcolls policials a les conselleries de la Generalitat, a la incerta declaració d’independència i fins i tot a la mateixa possibilitat de la independència. No només per part de determinats polítics considerant que, en l’exercici de la corrupció, són capaços de transgredir-la a la seva conveniència. També per part d’una part de la ciutadania catalana i, segurament, la majoria de l’espanyola. Em resulta inquietant aquesta exaltació de la llei existent com alguna cosa intocable. Com si les lleis no poguessin ser injustes o, com en el cas que ens ocupa, un obstacle per afrontar un conflicte en la mesura que només serveix a una de les parts per imposar-se. Com si fossin l’encarnació d’una idea perfecta i no un producte històric que, per tant, és susceptible de modificar-se. Com si, precisament, no se sabés que el qüestionament de les lleis vigents (i a vegades el fet de ser-ne insubmisos) ha permès canviar-les en un sentit favorable als drets dels humans. Com si tampoc se sabés que una mateixa llei és susceptible d’interpretació i que, per tant, es converteix en una arma al servei dels que exerceixen o representen un determinat poder. Com si no poguéssim suposar que la justícia no és sempre independent o fins i tot, encara que ho sigui, els jutges i els fiscals de l’Estat no compartissin la ideologia del poder establert. O com si no fóssim capaços de distingir entre la llei i la legitimitat considerant que la seva homologació és una forma de totalitarisme: com l’ètica en relació amb la moral, la legitimitat amplia l’horitzó de la llei. Hi afegiria un altre detall pel que fa al nostre cas concret: per què s’ha d’acceptar una legislació espanyola per sobre de la sobirania de Catalunya? M’inquieta, doncs, aquesta defensa absoluta de la llei. I, en conseqüència, el fet que no puguin qüestionar-se les decisions dels jutges. Si no és per força, per què s’han de respectar decisions legals injustes i fins i tot dubtosament legals. No crec que calgui exemplificar-ho.