Que no torni la normalitat

Demà Catalunya començarà a recuperar les institucions usurpades. El Parlament, dissolt per control remot en virtut de l’article 155 de la Constitució, quedarà restaurat per segona vegada en quaranta anys. Tanmateix, no podrem parlar, com la primera vegada, de restauració democràtica, perquè si alguna cosa s’ha demostrat en aquestes quatre dècades de mal anomenada Transició és que la democràcia no s’ha restaurat. No n’hi ha prou de votar cada ics temps o que permetin a alguns partits, a conveniència, que es presentin a eleccions. Espanya no coneix la separació de poders.

Quan el repressor M. Rajoy parla de recuperar la normalitat es deu referir a l’autonomia aquella prorratejada que hi havia abans de l’1-O. Qui voldria tornar a aquella normalitat. Jo dic puagh a recuperar la normalitat. Allò d’abans no era normal i això d’ara (privació de l’exercici de la representació política, presos polítics, exili, persecució d’idees, violació de drets i llibertats...), això d’ara s’assembla molt més a la normalitat històrica espanyola. Si tenim conceptes tan diferents del que és democràcia, com no n’hem de tenir del que és normalitat.

Ara M. Rajoy, amb quatre diputats, vol allargar la tutoria i amenaça de mantenir el 155 en un intent de vetar un president que no li agrada, d’eliminar un interlocutor que no ha pogut ficar a la presó. Rajoy, el president espanyol que no va aconseguir aturar el referèndum d’independència, que va enviar la policia a pegar als votants, que va destruir l’autogovern, que va fer empresonar mig executiu, que va empènyer a l’exili la resta i que va fracassar rotundament a les urnes poc després pretén continuar dictant i decidir qui pot ser i qui no pot ser el president dels catalans. El més normal seria que hagués plegat fa estona. El segon més normal seria que el seu partit el fes plegar. I el tercer més normal seria que els espanyols el fessin plegar.

Morta la Transició, podríem començar a parlar de Normalització i tindria el mateix consens.