El miracle

Per pur atzar, per una casu­a­li­tat que fins costa de creure i cos­ta­ria més encara d’ima­gi­nar, m’he vist ficat enmig d’un fet que, per a un petit grup d’amics, ens ha resul­tat extra­or­di­nari. I és que després de setanta-vuit anys, cone­guts només de sen­tir par­lar l’un de l’altre i l’altre de l’un, sense haver-se vist mai, dos fills de dos exi­li­ats de la guerra dita civil, el penúltim dia d’aquest any que acaba de pas­sar avall es van tro­bar per­so­nal­ment al res­tau­rant Ca la Maria de Mollet d’Empordà, una tro­bada de les més entra­nya­bles que he pre­sen­ciat en ma vida.

Els seus res­pec­tius pares van fugir a França a peu, sols i junts pel coll de Banyuls, es van fer molt amics i tota la vida es van recor­dar mútua­ment però no es van veure mai més. Van man­te­nir sem­pre viu el record però, perquè un dels pares escrigué unes llar­gues memòries de la guerra i l’exili, i l’altre va expli­car durant anys dot­ze­nes d’històries i vivències al seu fill, totes rela­ci­o­na­des amb el com­pany de la fugida a França. Un dels fills, Josep Maria Puig, viu a Veneçuela; l’altre, Max Marcó, viu a Roses i van voler tro­bar-se a Mollet d’Empordà “perquè des d’allà es veu el coll de Banyuls”. L’amic veneçolà, pot­ser ja ho he dit alguna vegada, és qui m’informa amb ets i uts sobre la situ­ació d’aquell país ame­ricà, abans el més ric i magnífic del con­ti­nent, i aquest Nadal sense jogui­nes, sense carn i sense ben­zina..

Durant la llarga sobre­taula em vaig dedi­car sobre­tot a escol­tar, cons­ci­ent que la tro­bada era, ultra l’emo­ti­vi­tat i la sor­presa, una mena de relíquia his­to­ri­co­cul­tu­ral, perquè ja hi ha ben poques opor­tu­ni­tats d’even­tu­a­li­tats sem­blants. El pare d’un era secre­tari de la Unió de Rabas­sai­res, el pare de l’altre era alcalde repu­blicà de Roses, i les angúnies, les penúries i les estre­tors que van haver de pas­sar no min­va­ven en cap moment l’emoció dels fills que es tro­ba­ven pas­sats setanta-vuit anys d’ençà aque­lla malau­rada des­feta. A la tro­bada hi havia pre­sent també el que va ser molts anys rec­tor de Roses, i el mossèn, tot par­lant de l’atza­rosa cir­cumstància que va menar a la tro­bada de Mollet, va sen­ten­ciar: “Això no és casu­a­li­tat, això és un mira­cle.” Ho va dir un expert en mira­cles com és un sacer­dot de la Santa Mare Església, i un ser­vi­dor no té altra opció que creure-s’ho, oimés tenint en compte que és un mossèn al que crec i obe­eixo quasi a ulls clucs des de fa sei­xanta anys. I endemés, perquè creure en mira­cles com aquest no és pas més impro­ba­ble ni més fantàstic que fer-ho en relació amb mol­tes de les cre­en­ces moder­nes que, babaus, ens empas­sem.