Retorn al landisme

Un dels fets que probablement sorprendran, és que en els primers anys del franquisme la producció cinematogràfica espanyola va arribar a ser la tercera, per sota de l’hegemonia de Hollywood i la prolífica indústria de l’Índia. La dada no ens hauria d’estranyar. Coincideix amb la tradicional misèria cultural de l’Estat i les seves mancances educatives endèmiques. Cal recordar que a principis de segle XX l’analfabetisme a Espanya s’acostava al 64%, que el franquisme va esdevenir un intent reeixit de la contrarevolució educativa com a intent de compensar els intents de modernització del govern republicà, i que l’audiovisual representava una fórmula privilegiada d’influir en la conformació del marc mental i la transmissió de valors d’una població de grans carències culturals.

Els productes cinematogràfics del franquisme i els primers anys de la Transició estaven destinats a construir una consciència nacional espanyola a còpia de folklore andalusista, toreros, folklòriques i drames històrics d’exaltació nacionalista que actuaven com a eficaç i subtil propaganda. També s’instal·len històries en l’imaginari col·lectiu que justificaven la superioritat social de les elits i la inferioritat de la resta, compensats per la picaresca i l’enginy dels protagonistes amb els quals els sectors més baixos de l’escala social es podien sentir identificats.

És així com alguns actors construeixen les seves carreres especialitzats en aquests papers que tendeixen a justificar l’statu quo, i alhora a promoure uns personatges prototípics que exhibeixen les seves limitacions culturals amb orgull o camuflen els complexos d’inferioritat amb xaronisme impúdic. Es pot contemplar a bastament aquestes actituds en els papers interpretats per Paco Martínez Soria, Fernando Esteso, Andrés Pajares o Alfredo Landa, especialment a partir de la dècada de 1980, quan certa pàtina de modernitat cultural i acadèmica en el món de la crítica va provar de desacreditar aquest cinema amb l’apel·latiu de “landisme”, substituint el mot despectiu anterior i coetani d’“espanyolada”.

La Transició va representar, també a nivell cultural, un intent per superar aquest estadi d’estancament artístic. De fet, no hem d’oblidar que el règim del 78 va representar un intent de modernització social i homologació política, econòmica i cultural respecte a Europa. Per explicar-ho gràficament, resultava necessari superar aquell personatge acomplexat enfront la sofisticació continental interpretat pel mateix Landa a la pretesa comèdia Vente a Alemania, Pepe (1971), malgrat que la Transició va deixar clar que ni la cultura ni l’educació havien estat una prioritat, i que el pacte constitucional deixava clar que calia deixar intacte l’estatus privilegiat dels franquistes. No obstant això, no podem negar que la dècada del 1980 i part de la de 1990 l’Estat havia engegat un procés de maduració i modernització cultural i educativa que havien permès la millora de la imatge pública espanyola dins el món occidental.

Èxits com els de 1992 mostraven al món una Espanya sofisticada i innovadora, una cara amable i democràtica, que havien permès millorar la seva imatge internacional. Tanmateix, això només fou una aparença oculta rere un esforç estètic. En realitat, la bona voluntat de sectors intel·lectuals contrastava amb l’eclosió d’unes televisions privades, que sabien enllaçar amb aquesta tradició xarona. D’altra banda, el món artístic i del cinema, si bé es va poder plantar inicialment davant el retorn del franquisme a les institucions a partir de l’arribada d’Aznar, el “No a la Guerra” va comportar una repressió subtil contra la dissidència, accentuada aquests darrers anys, especialment mitjançant polítiques econòmiques i culturals regressives.

Aquest procés d’involució lenta, capaç d’eclipsar el breu lapse de modernitat, s’ha accelerat dramàticament aquests darrers anys, quan la qüestió catalana ha suposat una prova de càrrega sobre les fràgils estructures culturals i intel·lectuals espanyoles, i no l’han superada. Ans al contrari, els silencis còmplices o l’hostilitat manifesta del món mediàtic les ha acabat d’enfonsar. En poc temps, la repressió contra Catalunya ha permès invocar l’espectre de la inquisició, de la feblesa de les conviccions democràtiques, on han emergit els vells fantasmes de la intransigència, la intolerància i el pànic a la democràcia.

En certa mesura, davant un món artístic i cultural domesticat, els productes culturals i la reacció nacionalista espanyola, enfonsat en el descrèdit internacional, comencen a recordar aquella imatge orgullosament acomplexada que representaven els personatges prototípics a mitges entre l’hidalgo patètic i l’escuder oportunista del Quixot. Torna la tauromàquia i el masclisme barroer representat per algú com Bertín Osborne i l’Star System associat. La por a la llibertat ha propiciat que Espanya estigui protagonitzant un retorn al landisme.