Tribuna
Invencibles
Quan m’he posat a escriure aquest article, després de veure com va anar la sessió de constitució del Parlament, el meu primer impuls ha estat escriure’l en forma de carta a la Sra. Arrimadas perquè em va quedar un dubte en veure que no va cantar Els Segadors. Si ella hagués arribat a presidenta de la Generalitat, hauria canviat l’himne? Però m’he adonat que per primera vegada els 4.700 caràcters m’haurien estat difícils d’omplir. Tot seguit he pensat en un altre tema, Espanya, la vergonya d’Europa, que també hauria pogut titular: Europa, la vergonya de la democràcia, ja que estic encara sota l’impacte del magnífic reportatge sobre l’1-O que em va fer reviure la violència d’aquell dia i totes les mentides, manipulacions i pressions d’un Estat que ha oblidat, si és que algun dia el va entendre, el significat del concepte democràcia. Un Estat que tanca webs perquè el que diuen no li agrada, que viola correspondència, que tanca gent a la presó per les seves idees i que justifica la violència dient que es va produir perquè els que volíem votar de manera pacífica i fins i tot festiva, la vàrem provocar per així poder-nos presentar com a víctimes davant del món. Un Estat que ha pogut fer tot això, i més, perquè des d’Europa ningú li ha parat els peus.
Però mentre em disposava a posar en ordre les idees han passat tres coses. La primera, em va arribar al Whatsapp. No era un acudit ni un vídeo semblant als centenars que tots hem rebut i rebem aquests dies, era un consell que deia que ara és el moment de posar el gran angular perquè només així podrem entendre el que passa i el que passarà. Un segon factor ha estat la lectura d’un tuit del CNI Catalunya que venia a dir que deixem de criticar Europa o les Nacions Unides perquè hi ha moviments però són discrets, com ha de ser. I un tercer factor ha estat la lectura d’un article sobre la seducció del pessimisme que defensa que el pessimisme és molt més seductor, intel·lectualment parlant, que l’optimisme. Diu que si comencem a parlar dient que tot anirà bé, la gent té tendència a dubtar i a adoptar una posició escèptica i que si, en canvi, diem que tot és un desastre, qui ens escolta posa molta atenció i interès. Per exemple, si els dic que Catalunya serà una República abans d’acabar l’any, em diran que no és possible. Si els dic que no serà mai independent, em diran, ai ai ai, podria ser... M’equivoco? En fi, que en general la gent es pren més seriosament el pessimisme que l’optimisme. Que l’optimisme exigeix dades i fets i que en canvi el pessimisme, encara que no es fonamenti en res i que sigui producte de la por o de notícies clarament falses, ens mereix més credibilitat. Segons aquesta línia de pensament, els pessimistes són creïbles, en canvi els optimistes són uns frívols.
Tot això ho dic pensant en el procés. Aquests darrers temps costa pensar en una altra cosa, i avui diumenge 20, molts de nosaltres estem angoixats perquè no sabem què passarà en els propers dies. El president Puigdemont podrà ser investit? Ho serà en seu parlamentària, presencialment, o utilitzarà la via telemàtica? Com reaccionarà l’Estat? Jo soc optimista de mena, i quan dic que tot anirà bé i em remeto als avenços que hem fet aquests darrers anys, molt especialment des dels desgraciats successos de l’1 d’octubre, quan l’Estat va acabar d’arruïnar la seva imatge a l’exterior i, volent esclafar Catalunya, la va situar als titulars de la premsa mundial, normalment la resposta és sí... però.
Deia més amunt que l’optimisme demana dades i fets. Cap problema. Vàrem votar un 9-N i vàrem guanyar. Vàrem votar un 27-S i vàrem guanyar. Vàrem votar un 1-O i, malgrat l’enorme repressió, vàrem guanyar. Hem votat en unes eleccions que no tocaven, convocades de manera irregular, després d’un cop d’estat contra les nostres institucions, perquè els resultats que surten de les nostres urnes no agraden al partit al poder i als seus còmplices. I també hem guanyat. I hem guanyat amb govern i diputats a la presó i a l’exili.
Hem guanyat, guanyem i guanyarem perquè el que hem fet ens ha fet forts, solidaris i, el més important, hem perdut la por. La gran victòria és que tot això ho hem fet de manera pacífica, transversal i, repeteixo, festiva malgrat les circumstàncies i el patiment. Perquè hem cantat però també hem patit. I ja se sap, com deia la meva estimada àvia, qui vol lluir, ha de patir, o dit d’una altra manera, qui vol guanyar, s’ha d’esforçar.
Com els deia, soc optimista de mena, però en aquest cas ho soc perquè he vist i viscut la reacció i el comportament enormement solidari, empàtic i valent de la gent. Mirant el reportatge de l’1-O em vaig emocionar. Va ser una veritable experiència d’autogestió responsable de la qual ens hem de sentir enormement orgullosos. Junts som invencibles.
