Solitud presidencial

Si el Parlament elegeix Carles Puigdemont president de la Generalitat, res a dir, al contrari: els parlaments elegeixen els presidents dels governs. Ara: com que Puigdemont no podrà tornar de Brussel·les sense ser ingressat a la presó i com que des de la distància, es digui el que es digui, no es pot governar un país, caldrà de seguida l’elecció d’un president efectiu, un conseller en cap, alguna figura delegada de la seva confiança que administri el dia a dia del país i sigui reconeguda per la gent com una primera autoritat. Diuen els contraris a aquesta fórmula que com que el govern només es reuneix un dia a la setmana, la presència presidencial es pot resoldre amb una videoconferència o amb altres recursos que l’electrònica i la informàtica ofereixen. O ho diuen de broma o no tenen en bon concepte què és un govern. Un president ho és les vint-i-quatre hores del dia i els consellers necessiten tenir-lo a mà en tot aquest lapse temporal. No és el president qui es reuneix amb el govern sinó el govern qui es reuneix amb el president, que és qui té l’última paraula en tot. La “solitud del president” de què parlen els que ocupen o han ocupat aquest càrrec, aquí o en qualsevol país del món, vol dir que per sobre d’ell o en igualtat de condicions no hi ha ningú més i que arriba un moment que la responsabilitat és seva i només seva. Extremar la solitud mantenint-se a una distància quilomètrica potser és excessiu.

Puigdemont és un desficiat de la informàtica. Amb un mòbil o un ordinador es fa present pertot. El do de la ubiqüitat li és consubstancial. Conservo una fotografia del dia que va inaugurar a Sant Climent de Taüll les projeccions que completen les pintures murals originals del temple. Molta gent l’acompanya en la contemplació. L’holograma és a les parets. Ell és real, tangible, amb orelles per escoltar i llengua per parlar. Els vells teòrics de la política afirmen que els governants “han de ser pròxims i acompanyar la gent” i, de moment, no hi ha millor companyia que la que transmet escalf humà. Aquell dia, a Taüll, feia un fred que pelava. Un president també ha de presidir inauguracions i funerals.

Dilluns, Puigdemont va fer una conferència a Copenhaguen. La professora universitària de ciència política que el va interpel·lar va desplegar els tòpics més rebregats sobre Catalunya. El president li va haver de dir que no hi entenia gens. La “pedagogia catalana” empresa per Raül Romeva a Europa i al món té molts buits, com es va demostrar el 27 d’octubre quan Europa i el món ens van deixar sols. Puigdemont, ara que és objecte de curiositat als fòrums internacionals per la seva condició d’exiliat i represaliat, els pot omplir des de la presidència reconeguda pel Parlament i els votants.