Anar per feina o democràcia

Quan passi el temps i es pugui observar amb perspectiva, és possible que alguns s’acabin preguntant com és que van mantenir posicions com les que estan tenint en les circumstàncies històriques que vivim. Només des del conservadorisme més absolut i reaccionari es pot girar l’esquena al que vol la meitat de la societat i obviar la repressió judicial i política a la qual se l’ha sotmès, i és ben trist que aquest sigui el paper que partits de tradició democràtica, progressista, i fins i tot amb ínfules de transformació radical, estan tenint en aquests dies de fi de règim a Catalunya.

Quin balanç democràtic més trist: haver menystingut durant sis anys el que volia el 48% de la població, haver permès la persecució judicial tan arbitrària que és incapaç de resistir un procés d’extradició a Bèlgica i una petició de detenció a Dinamarca, l’ús de la força amb cops de porra contra la població i els empresonaments sense prou base jurídica; permetre que més de mil persones estiguin amb amenaces judicials, col·laboradors d’un règim, defensar l’aplicació autoritària de la Constitució sobre una població que majoritàriament ja no la vol i entendre la llei no pas com la garantia de l’evolució lliure de la societat sinó únicament com a límit i frontera d’allò que no pot ser canviat per molt que una majoria significativa de ciutadans ho vulguin.

Ara, el PSC ha anunciat que portarà al TC qualsevol intent de fer possible la investidura del candidat escollit per la majoria parlamentària. Un altre cop el refugi formal per impedir la voluntat democràtica sorgida d’unes eleccions amb participació, i per tant legitimitat, indiscutible. Els Comuns també s’hi oposen, amb el sorprenent argument que és un debat estèril, cal anar per feina i no es pot mantenir aturada l’activitat política per la reacció judicial que provocaria per part de l’Estat. Sobta, en partits que fan bandera de la radicalitat democràtica, que el bon funcionament de l’engranatge administratiu sigui més important que la llibertat democràtica dels catalans d’escollir qui els governa. Al final, el nucli del debat es redueix a si els catalans tenim dret a governar-nos per nosaltres mateixos, o si això és un dret que només cal defensar-lo per a societats d’altres latituds.