La unilateralitat

Si al llarg del temps s’ha pogut man­te­nir que l’escla­vi­tud era una cre­ació divina, o que les dones eren dèbils men­tals, o que els indígenes no tenien ànima, no deu ser difícil fer-nos creure que el 43% de par­ti­da­ris de la monar­quia espa­nyola té més legi­ti­mi­tat que el 47% de par­ti­da­ris de la cons­trucció de la República cata­lana. Afir­men que nosal­tres no tenim prou base social per can­viar res, però essent menys, ells van sobrats per negar-se a la més lleu con­cessió, com si la uni­la­te­ra­li­tat només fos legítima quan s’exer­ceix en defensa de l’ordre esta­blert. Ja fa temps que aquell filòsof tan tras­bal­sa­dor va dir alguna cosa així com que la veri­tat és una cre­ació social impo­sada per la volun­tat de poder i ja fa temps que juguem en ter­reny con­trari. Volen que accep­tem i que ens sot­me­tem a marcs teòrics, supers­ti­ci­ons i mites que sim­ple­ment no exis­tei­xen. Si qui ens ha de jut­jar té, en el millor dels caos, una con­cepció moral dife­rent de la que aquí pre­do­mina i, en el pit­jor, una ambició pro­fes­si­o­nal que s’ali­menta ser­vint ser­vil­ment els que aquí són mino­ria, no es pot par­lar d’estat de dret, ni de sepa­ració de poders, i no s’entén com tanta gent que n’és per­fec­ta­ment cons­ci­ent no ho des­men­teix des del pri­mer minut. Tenim ins­ti­tu­ci­ons, poders i par­tits que hem vist com, des de la tran­sició als nos­tres dies, deri­va­ven amb tota natu­ra­li­tat des del fran­quisme con­ver­tint-se’n en meres actu­a­lit­za­ci­ons, però no els podem ano­me­nar neo­fran­quis­tes. Els cedim els mots, la rea­li­tat i la veri­tat i després surt en Millo pletòric de barra i cinisme i ens dona lliçons. No hauríem de dei­xar que es parli de la democràcia en ter­mes qua­li­ta­tius perquè les pro­pi­e­tats de la democràcia són, en tot cas, quan­ti­ta­ti­ves. No va de si vivim o no en un sis­tema democràtic sinó de quanta democràcia té el nos­tre sis­tema que, òbvi­a­ment, és poqueta. I quan s’invoca la lli­ber­tat de la premsa hauríem de pre­ci­sar que els mit­jans d’infor­mació tenen amo i que les por­tes que els comu­ni­quen als poders econòmics, finan­cers i polítics no paren de girar i que, per tant, dedi­cats com estan a modu­lar la rea­li­tat a gust de l’amo, no tenen cap legi­ti­mat per des­criure-la. Tot això ho sabem perquè ho hem expe­ri­men­tat a la pròpia pell i també sabem quina és la pàtria de les grans empre­ses i que Europa no és una arcàdia, ni cap model de civi­lit­zació sinó un gar­buix d’interes­sos econòmics i polítics on pre­do­mina la hipo­cre­sia i la mes­qui­nesa. Hem acce­dit a aquest conei­xe­ment i si, tal i com es diu, és jus­ta­ment el conei­xe­ment el que ens fa lliu­res i sobi­rans ara, mal­grat les insu­por­ta­ble feri­des de la presó i de l’ exili, nosal­tres ho som molt més i a Espa­nya ho són molt menys.