On són?

Resulta menys molest man­te­nir-se a l’ombra del poder i ales­ho­res la soli­da­ri­tat és un bé escàs reser­vat als espe­rits lliu­res. Els silen­cis cotit­zen a borsa i callar pot ser útil i no pro­du­eix inco­mo­di­tat. La crònica humana ho demos­tra.

És en els silen­cis quan es recorda el poema del pas­tor Mar­tin Niemöller, mal atribuït a Ber­tolt Brecht, Vaig guar­dar silenci, quan el fet de callar es con­ver­teix en la pròpia con­demna: quan vin­gue­ren a bus­car el veí vaig callar... i ja no que­dava ningú quan vin­gue­ren a bus­car-me a mi.

Els que tenim certa edat recor­dem en pròpia carn el tar­do­fran­quisme i la neces­si­tat de soli­da­ri­tat davant la injustícia. Tal­ment, fun­ci­o­nava la contínua pre­sen­tació de docu­ments amb la llista de “los abajo fir­man­tes”, que pot­ser sem­pre eren els matei­xos, però als quals s’agraïa el com­promís i la volun­tat de resistència. I aquells noms entra­ren en l’ima­gi­nari de la dig­ni­tat i la democràcia. Des d’ales­ho­res, admi­rem noms de líders sin­di­cals i soci­als, d’intel·lec­tu­als i artis­tes, d’eclesiàstics i agnòstics... d’espa­nyols que sem­pre hi eren i mar­ca­ven el camí.

M’agra­da­ria sen­tir la veu dels demòcra­tes espa­nyols en l’actual procés català. I no necessària­ment a favor de la deriva sobi­ra­nista. Fins accepto que Sabina fes­tegi amb Ciu­ta­dans i Ser­rat es declari uni­o­nista. Ho trobo bé. Però per què a Espa­nya calla tanta gent davant la repressió de l’1-O, l’existència de pre­sos polítics, les limi­ta­ci­ons dels drets fona­men­tals o la men­tida com­pul­siva del govern de l’estat? On són “los abajo fir­man­tes”?, a quin món s’han aco­mo­dat els antics defen­sors de les lli­ber­tats d’acció i opinió?