Tribut de sang

Arri­bats a aquest punt, qual­se­vol usu­ari de les xar­xes soci­als –aquest cro­nista n’és un, i no gaire expert– sap que, mal que per sim­ple com­bi­natòria, quasi totes les apre­ci­a­ci­ons pos­si­bles sobre un afer han estat fetes en qüestió d’hores. Ara mateix volia dir… però penso, no, això ja ho ha dit Fulano, i de manera aguda i con­cisa, o volia esti­rar les ore­lles a… però Zutana ho va fer en el seu moment millor de com ho faria jo ara.

Resig­nat a res­so­nar amb un o altre, i també a fer-ho des­co­nei­xent amb qui –el món digi­tal té el perill que si no t’audis­ci­pli­nes t’hi pots fumar la jor­nada–, em pre­gunto fins on estan dis­po­sats a arri­bar els uns i els altres en el con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya. Els espa­nyols ja es va veient; un cop més, no em ve de nou; l’únic que m’estra­nya és que els meus con­ciu­ta­dans cata­lans se n’estra­nyin tant. Jugo amb avan­tatge: vaig viure 14 anys a la Cas­te­lla pro­funda i els puc asse­gu­rar que si no fóssim a l’OTAN ja hauríem vist entrar els tancs per la Dia­go­nal, i si no fóssim a la UE els qua­tre ostat­ges d’Estre­mera ja esta­rien afu­se­llats. Poden pujar de peus tant en una cosa com en l’altra.

L’ene­mic està dis­po­sat a tot; fins i tot ho han dit: deu ser l’únic en què no han men­tit. I en aquesta banda? Qual­se­vol amb dos dits de front ja ha d’haver vist que amb som­riu­res i llaços grocs –ele­ments del tot civi­lit­zats i llo­a­bles, sens dubte– no anem enlloc. És l’opció 1: con­ti­nuar com estem, abai­xar el cap i con­ti­nuar un temps inde­fi­nit amb un 155 més o menys explícit al damunt, amb Cata­lu­nya cada cop més explo­tada, dis­minuïda i pute­jada, sota la bota cada cop més desin­hi­bida d’uns neo­fran­quis­tes dis­po­sats a des­tros­sar pres­ta­ci­ons soci­als i con­ques­tes civils i pedagògiques men­tre per­pe­tren el man­tra del que vol la gent, del que des­cu­ren els inde­pen­den­tis­tes per gas­tar diners en la secessió, quan són ells qui llen­cen els diners a cabas­sos en inu­ti­li­tats egòtiques i en tapar la boca als sobi­ra­nis­tes cata­lans.

L’opció 2 és deter­mi­nant, incerta en un sen­tit dife­rent i cer­ta­ment més dura a efec­tes imme­di­ats, tot i que l’única amb pos­si­bi­li­tats de ser reso­lu­tiva. És la defensa de la nova lega­li­tat, el blin­datge moral i físic de les ins­ti­tu­ci­ons per part de la ciu­ta­da­nia, la seva defensa fins al final. Tal solució –som en el ter­reny espe­cu­la­tiu– com­porta, ja s’ha dit, la pos­si­bi­li­tat con­sis­tent que se’n deri­vin vícti­mes. Vícti­mes físiques: morts. I aquí el dilema agafa una altra dimensió: qui ha de pren­dre la decisió, qui la pot pren­dre i qui té el dret a pren­dre-la, en nom de què. Sabent com de l’interès gene­ral en deriva el drama par­ti­cu­lar: qui seran els morts? El teu fill, la teva dona, el teu home?

Tenim dues soci­e­tats mútua­ment des­co­ne­gu­des, enfron­ta­des des del menys­preu i força supòsits sense fona­ment: Si jo faig això, l’altre farà allò… i en aca­bat tot surt al revés, tot són sor­pre­ses i recri­mi­na­ci­ons. Els cata­lans han mos­trat fins ara un cert valor, una certa coherència i una falta d’ofici pre­o­cu­pant en la pràctica de mane­jar les eines i els trucs de l’admi­nis­tració pública. Seria hora d’apro­fi­tar les feble­ses de l’ene­mic, perquè al davant hi ha un Estat sistèmica­ment cor­rupte i sense cap opció de dei­xar de ser-ho, també sistèmica­ment iden­ti­fi­cat amb el PP, amb un monarca de gui­nyol, un PSOE inútil total dis­po­sat a prac­ti­car-los la fel·lació tant de temps com cal­gui, un Podem que va pel mateix camí i una Europa sense escrúpols ni cap altre prin­cipi més enllà de la pela, ho recor­daré tants cops com cal­gui, una Europa que va man­te­nir un dic­ta­dor cri­mi­nal com en Franco al poder fins que es va morir (al llit) perquè el pre­fe­rien al perill comu­nista i perquè els deia de tot que sí.

En el con­text inter­na­ci­o­nal, una part impor­tant de la premsa no com­brega amb les rodes de molí escam­pa­des pels polítics del PP a càrrec de l’erari públic, però a les ins­ti­tu­ci­ons les coses encara estan ver­des. Quan un sent els imbècils de l’OTAN i la UE fent el joc al PP i dema­nant “una Espa­nya forta i unida”, com si un con­flicte entre ter­ri­to­ris es pogués resol­dre a còpia d’impo­sar manu mili­tari lleis obso­le­tes de manera arbitrària, s’adona fins a quin punt la imatge de pus enquis­tat resulta depres­siva. Sem­bla que allà tam­poc ente­nen o no volen enten­dre res, com aque­lla peri­o­dista danesa i com Tajani i Juncker, defen­sors a ultrança de l’statu quo, sense que a ningú sem­bli interes­sar-li com i per què s’ha arri­bat a la situ­ació actual, si veri­ta­ble­ment en aquesta part d’Europa hi ha mili­ons d’abduïts per mal­sons ter­ro­ris­tes, o és que tenim al damunt un Estat depre­da­dor, lla­dre i tirànic.