Clapera Mayà, d’Olot

Així, amb els dos cognoms seguit del lloc d’ori­gen, sig­nava els seus qua­dres en Joan Cla­pera, que fa pocs dies ens ha dei­xat. L’any 2001, en plena madu­resa del pin­tor, Domènec Moli li va fer un excel·lent lli­bre, en el qual vaig pren­dre part, jun­ta­ment amb un altre gran amic absent, Jordi Pujiula. És una obra volu­mi­nosa, ele­gant, amb gran quan­ti­tat d’il·lus­tra­ci­ons, tal com ha de ser quan es dedica un lli­bre a un pin­tor. Oimés trac­tant-se de Cla­pera Mayà que dibui­xava i pin­tava amb una dèria obses­siva, una com­pulsió de feina i cre­ació molt nota­bles i evi­dents. En el seu estudi, a part d’escol­tar-hi contínua­ment òpera perquè era un ena­mo­rat de Verdi, Doni­zetti, Mozart, Ros­sini, Puc­cini, Cima­rosa i un llarguíssim etcètera, hom es tro­bava en un espai pletòric far­cit de qua­dres, dibui­xos, esbos­sos.

L’havia anat a veure mol­tes vega­des allà al pis trans­for­mat en lloc de tre­ball, on sem­pre hi vaig ser molt ben rebut, i on m’expli­cava pro­jec­tes, il·lusi­ons, des­co­ber­tes. Em feia una gràcia espe­cial quan m’ense­nyava aquell qua­dre d’un bodegó de flors pel qual el van expul­sar de l’Escola de Belles Arts l’any 1956. La caturla la va tenir amb el pro­fes­sor Gus­sinyé, a qui admi­rava com a pin­tor i amb qui va estar molts anys sense dir-se res. Però després les coses es van ado­bar i aca­ba­ren fent una bona amis­tat. Qui sap si va ser a par­tir de la sonada expulsió que Cla­pera Mayà fugí del pai­sat­gisme habi­tual com el dimoni fuig de l’aigua beneïda, i començà a ela­bo­rar tècni­ques estruc­tu­ra­des dife­rents. Tan dife­rents, que els seus qua­dres es conei­xen com qui diu a hores lluny, tret molt carac­terístic d’un pin­tor que, tot i ser d’Olot i tre­ba­llar-hi, no té res a veure amb l’escola pai­satgística tra­di­ci­o­nal olo­tina.

Ara feia temps que no el veia, en Joan, perquè la llarga malal­tia feia de les seves. Però em que­darà sem­pre la imatge del per­so­natge nerviós, fos­fo­res­cent en el tracte i la ges­ti­cu­lació, de les seves mos­tres d’angoixa i exal­tació, del rebuig a tota con­venció social. El seu amic Moli escriu que era un “ésser enyo­radís, generós i fàcil­ment emo­ci­o­na­ble”. Un dia Joan Cla­pera, par­lant amb Jordi Pujiula, li va dir: “Les dues per­so­nes que m’han aju­dat són un comu­nista i un de l’Opus Dei: en Biel, el teu pare, i el notari senyor Ramo­neda. Són els dos que més van creure en mi”. Des­cansi en pau l’amic Joan Cla­pera, viu en el record i en la magna obra.