Puigdemont

Jo no sé si Carles Puigdemont serà o no investit president de la Generalitat. Però el que sí sé (de fet, ho sabem tots) és que a hores d’ara s’ha convertit en el protagonista indiscutible del que està passant. Per alguns per bé, és clar; per d’altres, és clar, per no tan bé. Però la qüestió és que, amb jugades precises i ben estudiades, i assumint no pas pocs riscos, no ha parat de descol·locar l’Estat. Una vegada i una altra, els ha fet sortir de polleguera. Tant, que ara s’ha convertit en l’enemic públic número 1 i qui li dona el protagonisme de veritat ja no és ell mateix amb les seves jugades sinó el mateix govern espanyol intentant aturar-lo. Puigdemont, diuen, fa créixer i esperona els independentistes cada cop que deixa l’Estat en fora de joc: quan se’n va a Brussel·les, quan és capaç de reunir centenars de periodistes al seu voltant o quan s’escapa a Copenhaguen a reunir-se amb estudiants i diputats danesos. Segur. Però potser ens hauríem de preguntar si el millor aliat en aquesta estratègia, la de Puigdemont per mantenir viu el seu lideratge i tibar l’independentisme, no és el mateix Estat. Soraya Sáenz pot dir el que vulgui, però a mi em sembla que els qui han perdut els papers són ells. Retiren l’euroordre, Rajoy no vol rebre Torrent, envien un burofax per fer tancar per unes hores la delegació del govern català a Brussel·les, i ara resulta que fa dies que la feina de Zoido és vigilar ports, aeroports i camins rurals i fer que obrin les clavegueres de prop del Parlament. I que si ara cal saltar-se els dictàmens del Consell d’Estat a qui ells mateixos recorren, se’ls salten i es queden tan tranquils. I tot això amanit, és clar, amb tot aquest munt habitual de declaracions alliçonadores i sornegueres sobre el que pensen i voten més de dos milions de catalans. I jo em pregunto: voleu dir que és només Puigdemont el qui esperona i manté viu l’independentisme? Si la reacció de les forces de seguretat de l’Estat a l’1-O (les estomacades, vull dir) va ajudar (i molt) a fer que l’independentisme guanyés el relat exterior, a mi em sembla que la reacció furiosa, venjativa i fora de lloc del PPSOE contra la investidura de Puigdemont està aconseguint el mateix. Sense Puigdemont, vaja, no seríem on som. Però sense l’Estat que tenim, tampoc. Agraïts.