Prop del riu, feren història

La crònica de les colònies indus­tri­als cata­la­nes és una història que té un inici i un final, escrita en un interes­sant període de quasi un segle i mig, entre mei­tats del segle XIX fins les dar­re­ries del XX, for­mant part essen­cial de la revo­lució indus­trial al país. Tal­ment, un model nas­cut a la Gran Bre­ta­nya, als ini­cis del segle XVIII, quan les explo­ta­ci­ons mine­res de carbó i les bales de cotó en brut, pro­ce­dent dels domi­nis a ultra­mar, afa­vo­rei­xen la cre­ació de zones indus­tri­als prop de les fonts d'ener­gia, al mateix temps que creen nuclis humans vin­cu­lats al tre­ball i depen­dents de les empre­ses; un con­junt que també com­porta l'apa­rició dels neces­sa­ris ser­veis com­ple­men­ta­ris i que con­fi­gura un esquema de vida dife­rent, amb cer­tes segu­re­tats però, també, amb clara dependència de l'empre­sari, tot en un micro­cos­mos orde­nat pel tre­ball i les rela­ci­ons tan­ca­des en ell mateix, on l'ordre jeràrquic impo­sava la llei.

El model de les colònies indus­tri­als britàniques aviat s'estén per Bèlgica, Suïssa i Itàlia, i més tard arriba a Cata­lu­nya, punta de llança penin­su­lar en el procés d'indus­tri­a­lit­zació, on les pri­me­res fàbri­ques coto­ne­res, man­ca­des o allu­nya­des de l'extracció de carbó, deci­dei­xen tras­lla­dar els cen­tres de pro­ducció a les vore­res dels grans rius, a la recerca de l'ener­gia hidràulica. Ini­ci­a­des pels indus­tri­als coto­ners, i també segui­des per empre­sa­ris miners, pape­rers i cimen­ters, es creen els nous con­junts pro­duc­tius, on la fàbrica és el cen­tre a l'entorn del qual es dibuixa una petita població, tan­cada en ella mateixa, for­mada pels tre­ba­lla­dors que, a la vegada, hi tro­ben els ser­veis neces­sa­ris: habi­tatge, botiga, metge, església, escola, guar­de­ria, cen­tre d'esbarjo... Un total que vin­cu­lava les famílies al tre­ball a la fàbrica i on sem­pre que­dava clar l'orde de dependència, quan l'església, els habi­tat­ges dels direc­tius i la torre de l'amo esta­blien les diferències. L'amo, nor­mal­ment mem­bre de l'alta bur­ge­sia bar­ce­lo­nina i amb vida a la capi­tal, inten­tava con­ser­var la imatge pater­na­lista i pas­sava petits períodes al xalet de la colònia, acom­pa­nyat de la família, sobre­tot a l'estiu.

Esta­blerta la relació de dependència, s'ha de reconèixer que la vida a les colònies indus­tri­als, a la segona mei­tat del XIX, fou un avenç en la situ­ació dels tre­ba­lla­dors, que tenien asse­gu­rat l'habi­tatge i els ser­veis bàsics –fins i tot les guar­de­ries, que eren un progrés social per a l'època–, a més de con­que­rir nota­bles espais d'oci, com les zones enjar­di­na­des, els ate­neus, els cen­tres cul­tu­rals, les sales d'espec­ta­cles o els camps d'esports. Nor­mal­ment, l'empre­sari –«l'amo»– tenia espe­cial cura de man­te­nir la qua­li­tat del lleure de la colònia, com a mirall d'altres pro­jec­tes extra­em­pre­sa­ri­als, quan això l'aju­dava a ven­dre una imatge que afa­vo­ria les seves pre­ten­si­ons soci­als i/o polítiques en l'àmbit del país. És veri­tat, també, que les famílies de la colònia paga­ven l'esta­bi­li­tat al preu de la sub­missió, asse­gu­rant la tran­quil·litat social, la sua­vi­tat rei­vin­di­ca­tiva i el lliu­ra­ment al tre­ball, sense límits de dies ni hores.

Les con­ques flu­vi­als cata­la­nes es pobla­ren de colònies de poten­ci­a­li­tat diversa, fins comp­ta­bi­lit­zar-ne quasi un cen­te­nar, amb el Ter i el Llo­bre­gat com a grans gene­ra­dors hidràulics. Els rius dona­ren vida i mogue­ren l'eco­no­mia del país, men­tre tres gene­ra­ci­ons d'indus­tri­als cata­lans diri­gien aquesta etapa de progrés finan­cer. La crisi dels anys setanta, del segle XX, tancà el flo­rent període i inicià la cai­guda i tan­ca­ment de fàbri­ques. Les grans nis­sa­gues fami­li­ars que feren pos­si­bles les colònies indus­tri­als aban­do­na­ren, tot i que mol­tes d'elles seguei­xen for­mant part de la soci­e­tat cata­lana, si bé la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal no té gaire res a veure amb allò que els situà en el mapa de l'alta bur­ge­sia del país.

D'aquells amos que escri­gue­ren la crònica de la revo­lució indus­trial, no tots l'aban­do­na­ren de la mateixa manera: n'hi hagué que hi feren molts diners i molts d'altres hi dei­xa­ren tota la for­tuna; alguns arram­ba­ren amb tot el que pogue­ren i altres hi rein­ver­ti­ren fins al dar­rer moment; hi hagué grans inver­sors a favor de la indústria i hi hagué qui apro­fità els pri­mers dub­tes per ven­dre l'empresa o per recon­ver­tir-la en negoci immo­bi­li­ari. Nova­ment es demostrà que la gestió fami­liar d'una empresa no és garan­tia de res i que l'indi­vi­du­a­lisme no té pro­jecció de futur, tot i que també hi ha ges­ti­ons fami­li­ars exem­plars.

Total, quasi 150 anys d'una experiència interes­sant. Ara, de tot allò en queda el tes­ti­moni d'unes ins­tal·laci­ons que for­men part de la història. I el Museu d'Història de Cata­lu­nya pre­senta, fins a finals de març, una excel·lent expo­sició del que sig­ni­fi­ca­ren les colònies tèxtils cata­la­nes; una manera de conèixer la nos­tra rea­li­tat imme­di­ata i ava­luar el perquè de tot ple­gat.