Els kurds tornen a perdre

Un cop der­ro­tat Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les dife­rents potències regi­o­nals i els països veïns tor­nen a cas­ti­gar o a aban­do­nar els qui amb més coratge i sense mati­sos han llui­tat aquest dar­rers tres anys con­tra els sol­dats del cali­fat: els kurds. Si el pas­sat mes d’octu­bre el kurds ira­quians van ser expul­sats per l’exèrcit ira­quià de l’àmplia franja de ter­ri­tori que havien arra­bas­sat als giha­dis­tes o que havien defen­sat dels atacs del cali­fat quan l’exèrcit ira­quià va fugir en des­ban­dada, ara patei­xen a Síria, a la zona d’Afrin, l’atac com­bi­nat de l’exèrcit turc i les milícies rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià, enfron­ta­des amb Damasc.

El pre­si­dent turc, Recep Tayyip Erdo­gan, que durant anys va donar suports als rebels àrabs que llui­ta­ven con­tra el règim de Bai­xar al-Assad, ha acon­se­guit la qua­dra­tura del cer­cle afe­gint-se al pla de pau de Mos­cou, Damasc i Tehe­ran, que reha­bi­lita, de fet, el règim d’Al Assad, a la vegada que obté el permís de Rússia i Síria per aliar-se mili­tar­ment amb els rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià en aquest racó del Kur­dis­tan sirià per expul­sar-ne les for­ces kur­des, arma­des pels Estats Units i amb el seu suport, de les Uni­tats de Pro­tecció Popu­lar (YPG).

Amb aquest ofen­siva Erdo­gan no només acon­se­guirà evi­tar que els kurds siri­ans con­tro­lin aquesta franja de la fron­tera amb el Kur­dis­tan turc, d’on podrien aju­dar els guer­ri­llers del Par­tit del Tre­ba­lla­dors del Kur­dis­tan turc, d’Abdu­llah Oca­lan, sinó que infla pit davant els Estats Units i pro­voca un perillós i inèdit enfron­ta­ment amb el mem­bre més fort de l’OTAN, que ha aju­dat els kurds i que desit­java que aquests con­tro­les­sin part de la fron­tera.

Així el soldà-pre­si­dent Erdo­gan dona ales a l’històric naci­o­na­lisme turc, mos­trant-se fort davant els seus socis de l’OTAN i con­tra­di­guent-los en la seva estratègia. Amb la seva aliança amb Rússia i Damasc, obté una victòria con­tra l’ene­mic real, que no era Estat Islàmic, sinó els kurds de dins i de fora de Tur­quia, i faci­li­tant que els rebels anti-Assad de l’Exèrcit Lliure Sirià acon­se­guei­xin el con­trol d’aquest racó del Kur­dis­tan els ofe­reix una zona segura on situar-se, amb el permís de Damasc, si Al-Assad recu­pera la província d’Idlib.

En aquests con­text van començar ahir a Sotxi, a la mar Negra, una nova tanda de nego­ci­a­ci­ons impul­sada per Rússia, que no pot aca­bar amb cap acord accep­tat per tots els actors, atès que l’opo­sició siri­ana de l’exte­rior, agru­pada en l’ano­me­nada Comissió Suprema Nego­ci­a­dora, no hi par­ti­cipa, com tam­poc no hi par­ti­ci­pen els kurds del Par­tit de la Unió Democràtica (PYD). A Sotxi només se cerca de legi­ti­mar la victòria mili­tar de Damasc, acon­se­guida amb el suport rus, i la con­tinuïtat d’Al Assad.

La cimera de Sotxi té lloc tres dies després de la dar­rera tanda de nego­ci­a­ci­ons impul­sa­des per l’ONU a Viena, sota la tutela del medi­a­dor Staf­fan de Mis­tura, en les qual sí que hi va ser l’opo­sició de la Comissió Suprema Nego­ci­a­dora. A Viena, els Estats Units, la Bre­ta­nya, França i Jordània van pre­sen­tar un docu­ment en què dema­na­ven la con­vo­catòria d’elec­ci­ons lliu­res, pro­po­sició que va ser rebut­jada pel repre­sen­tant de Damasc.

De Mis­tura, que assis­teix també a la cimera de Sotxi, s’haurà de resig­nar a veure com Rússia imposa per l’evo­lució de la guerra la con­tinuïtat del règim d’Al-Assad, i com Tur­quia obté la seva petita victòria al Kur­dis­tan amb una inter­venció mili­tar que vul­nera la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal.

En aquest con­text, els kurds siri­ans, que tan eficaçment havien llui­tat con­tra Estat Islàmic, són de nou der­ro­tats, sense que ni els Estats Units ni els altres mem­bres de l’OTAN puguin atu­rar el peus a Tur­quia, no fos cas que se senti ferida i s’acosti encara més a l’adver­sari històric de l’OTAN, Rússia.