Pregàries

Ja se sap que si els déus et volen cas­ti­gar fan cas de les teves pregàries. Una oració, per defi­nició, no pot obte­nir res­posta. Com va fer notar un amic d'aquesta secció –Oscar Wilde–, si Déu res­pongués a les nos­tres pregàries la cosa es con­ver­ti­ria en una mera cor­res­pondència. Pre­gar, doncs, no pot ser reduït a la bana­li­tat d'un inter­canvi postal, sigui amb segells o sense. El pre­si­dent Rodríguez Zapa­tero no s'ha pogut resis­tir a una invi­tació per­so­nal d'Obama per prac­ti­car junts l'art de la pregària. No crec que el líder del PSOE hagués tro­bat sen­sata una invi­tació sem­blant del pas­tor Rouco Varela. Hau­ria apel·lat, segur, a la laïcitat de l'Estat. Si l'Obama l'hagués con­vi­dat a fer una estona de foo­ting o a fer una pas­se­jada pels jar­dins de la Casa Blanca, s'hau­ria estal­viat mal­de­caps. No sé per què l'Obama m'ha fet pen­sar en el rei de Siam, aquell que solia rega­lar ele­fants blancs als que li que­ien mala­ment. Un ele­fant blanc era con­si­de­rat una raresa i, per tant, un objecte preciós, un regal extra­or­di­nari. El pro­blema era que aquests ele­fants –en rea­li­tat, albins– són tan deli­cats i costa tant de man­te­nir-los que el regal t'acaba arruïnant. Era un mal­cuat, el rei de Siam. Pot­ser a en Zapa­tero, sense voler, li han rega­lat un ele­fant blanc. A Europa solem rela­ci­o­nar democràcia amb laïcitat, però els EUA, encara avui, viuen de la retòrica de ser un pro­jecte guiat per la mà de Déu. Només els poden enten­dre bé algun d'aquests països musul­mans que solen bom­bar­de­jar. Aquí, en gene­ral, la idea de bar­re­jar política i religió sem­bla poc salu­da­ble. Estem massa escal­dats per la història i sabem que més val donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar, el que és del Cèsar. Tenint pre­sents totes aques­tes con­si­de­ra­ci­ons i pen­sant que a un Déu omni­pre­sent la pompa social de Was­hing­ton no l'ha d'impres­si­o­nar en excés, sem­bla­ria pru­dent dei­xar la pregària per a la inti­mi­tat. I pre­nent alguna cau­tela, com el filòsof francès que feia ser­vir aquesta fórmula: «Oh, Déu, si és que exis­tei­xes, salva la meva ànima, si és que en tinc.»