La vida

Penso en el feno­men de com­bustió espontània sofert pels demòcra­tes espa­nyo­lis­tes, que arran del procés sobi­ra­nista han deser­tat de l’intent d’extir­par el prin­cipi impe­rial i plan­te­jar un debat honest, de reco­nei­xe­ment de l’altre com a sub­jecte polític. Penso també en alguns inde­pen­den­tis­tes esbra­vats, que fa set anys van pro­ta­go­nit­zar una sor­tida de cavall que ara con­trasta amb la seva arri­bada d’ase. Penso en alguns cata­la­nis­tes i esquer­ra­no­sos egre­gis que van refu­giar-se en el sarcòfag molt abans que els arribés pròpia­ment l’hora de ser embal­sa­mats, i que en sur­ten de tant en tant per cla­var-nos un sermó essen­ci­a­lista que culpa de tots els mals l’inde­pen­den­tisme i que cul­mina amb la inflor de dir que la història seria molt bonica si no fos per la dialèctica de la història.

I last but not least, penso en els que durant aquests dies demos­tren tenir un cer­vell de titani per abor­dar la política des d’una fina distància tècnica, pre­gun­tant-se coso­tes tals com quina serà la com­po­sició del nou Govern, o quin tau­ler d’escacs es pre­fi­gura en vista a les elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les... M’agra­da­ria recor­dar que amb el cap a sota aigua no hi ha cap altre cen­tre d’atenció que no sigui el de res­pi­rar. Es man­te­nen el 155, els pre­sos polítics i els polítics que són a la presó de l’exili. Campa la cata­la­nofòbia. Hi ha inde­fensió legal d’una part de la ciu­ta­da­nia, la inde­pen­den­tista. Hi ha una cas­cada inces­sant d’impu­ta­ci­ons que sota l’acu­sació d’inci­tació a l’odi són una inci­tació a l’odi. I pro­li­fe­ren les cri­des de des­ta­cats polítics espa­nyo­lis­tes argüint que és més impor­tant la sal­va­guarda de la Ley que no pas la democràcia. En aquest con­text, cada vegada que no asse­nya­lem el que és pri­mor­dial, dei­xem, és clar, d’asse­nya­lar el que és pri­mor­dial. I què és pri­mor­dial? La inte­gri­tat física i moral de la per­sona; la lli­ber­tat; la vida, al cap­da­vall i com a resum de tot.