Mel de farigola

Espa­nya és moda. Però no pas en sen­tit posi­tiu, pre­ci­sa­ment. Aquests dies, en els orga­nis­mes econòmics de la UE es parla d'Espa­nya i de Grècia com una pare­lla amb les but­xa­ques fora­da­des i dedi­cada a la bona vida que posa en perill l'esta­bi­li­tat del club. S'ha girat el mitjó. Hem estat molt temps sen­tint par­lar de l'admi­ració que pro­vo­cava Espa­nya arreu del món –ho deien sobre­tot els espa­nyols, és clar– i ara resulta que es torna situar Espa­nya al cos­tat dels seus veïns de sem­pre en les estadísti­ques econòmiques: Por­tu­gal i Grècia. Als grecs ja els han lle­git les amo­nes­ta­ci­ons. Ho va fer pre­ci­sa­ment un espa­nyol, Joaquín Almu­nia, en el seu paper de comis­sari euro­peu. Grècia ha res­post que té molta con­fiança en l'expor­tació de mel de fari­gola per remun­tar la seva eco­no­mia. El pro­blema és que, com gai­rebé de tot, de mel de fari­gola també en pro­du­ei­xen els xine­sos. Més dolenta, és clar, perquè la mel de fari­gola del Pelo­ponès és una delícia molt supe­rior i amb molt més pedigrí que la mel de fari­gola de Xing-Jian, que és més barata, però tant se val. El dia que amo­nes­tava Grècia, Almu­nia també va adver­tir Espa­nya. La seva com­pa­nya de militància, la minis­tra Sal­gado, s'ha quei­xat i ha cri­ti­cat Almu­nia que, en aquests afers, es com­porta més com a polític comu­ni­tari que com a com­pany soci­a­lista de Fer­raz. Ai, aques­tes dupli­ci­tats, quins con­flic­tes que pro­vo­quen, de vega­des! El senyor Botín, en pre­sen­tar els resul­tats del 2009 del San­tan­der –prou eixe­rits– va escan­da­lit­zar-se i va iro­nit­zar sobre la com­pa­ració grega. Va recor­dar que Espa­nya és la novena eco­no­mia del món i va com­pa­rar Grècia amb el modest equip de l'Alcoià. La mala imatge d'Espa­nya per­ju­dica molt els nego­cis inter­na­ci­o­nals de Botín. Hem de fer-nos-en càrrec. Dies abans, Jean-Claude Tric­het havia par­lat amb pon­de­ració. «Hem de ser cons­ci­ents que Grècia no és Finlàndia i que Espa­nya no és Ale­ma­nya», va dir el pre­si­dent del BCE. Una evidència apa­rent­ment com­pren­siva, però enve­ri­nada. El rere­fons de la frase de Tric­het és més o menys aquest: accep­tem les coses com són, no hi ha res a fer. Mai no s'acaba de pur­gar el pecat ori­gi­nal.