Un objectiu comú

No hi ha cap dubte. L’objec­tiu és ani­qui­lar la direcció que ha diri­git el procés inde­pen­den­tista. La paraula és aquesta: ani­qui­lar. Sense perdó, amb la màxima duresa, sense huma­ni­tat. Com aquells ciu­ta­dans que amb les mans aixe­ca­des i pacífica­ment defen­sa­ven les urnes l’1-O i van ser esto­ma­cats, la justícia espa­nyola s’acar­nissa amb Joa­quim Forn, que, simbòlica­ment, també ha aixe­cat les mans enlaire, s’ha des­lli­gat abso­lu­ta­ment de tot per poder acon­se­guir la lli­ber­tat i poder tor­nar a casa amb la seva família i, mal­grat això, també és esto­ma­cat judi­ci­al­ment. Forn, Jun­que­ras i els Jor­dis són els caps de turc, l’avís per a nave­gants, l’espasa de Dàmocles que sura sobre el cap dels dipu­tats que ara tenen a les seves mans la inves­ti­dura del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. No és justícia. Tots ho sabem, i l’Estat també, que s’estan trans­gre­dint tots els límits, que la Cons­ti­tució –aque­lla que lloen i enal­tei­xen– ja l’han rebre­gat diver­ses vega­des, que no és presó pre­ven­tiva sinó un càstig modèlic i una mesura de pressió per a la resta.

I mal­grat això el procés és ben viu, no en dub­tin. Ara toquen deci­si­ons valen­tes i intel·ligents. Arri­bar fins aquí no ha estat fàcil i segu­ra­ment el camí que ens queda encara serà més dur. Però ningú ha llançat la tova­llola. Les deci­si­ons no poden ser pre­ci­pi­ta­des. I les dis­crepàncies són evi­dents. Però a tots ens uneix un objec­tiu comú. I això, al final, s’ha d’aca­bar impo­sant.