La ràbia contra els corruptes

Aristòtil va dir que qual­se­vol pot sen­tir ràbia, això és fàcil d’acon­se­guir, però sen­tir ràbia per la per­sona cor­recta, en el moment cor­recte i per una causa noble, això no és gens fàcil. Fent bo aquest pen­sa­ment del filòsof grec, em temo que ara sí que, per desgràcia, tenim les per­so­nes cor­rec­tes, el moment exacte i el propòsit noble, per això em fa l’efecte que estem legi­ti­mats a sen­tir ràbia, ràbia pro­funda, ràbia sòlida, ràbia eterna.

Em costa veure mol­tes de les coses que estem veient sense sen­tir la pun­xada ferotge de la ràbia. Seguir els comp­tes de Twit­ter i les xar­xes soci­als d’Oriol Jun­que­ras, Joa­quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart és tro­bar-se amb cons­tants peti­ci­ons de calma, de tran­quil·litat i amb ins­truc­ci­ons de bon pro­ce­dir. Són gent d’ànima bona que sem­pre ha defen­sat aquesta pau que els seus/els nos­tres ene­mics, car­re­gats d’odi i de la neces­si­tat impe­ri­osa i abso­luta de can­viar el focus de l’atenció mediàtica per tal de mirar de sor­tir indem­nes de totes les cor­rup­ci­ons i delic­tes que arros­se­guen i neces­si­tats també de man­te­nir els pri­vi­le­gis de classe que una tran­sició tram­posa i unes lleis fetes a mida han pre­ser­vat a través dels anys.

Que es dene­gui la lli­ber­tat a gent inno­cent, que es mani­puli l’opinió pública per gene­rar odi sense sen­tit, que s’actuï amb rancúnia i res­sen­ti­ment gratuïts, que es con­ver­teixi un fet polític en un crim pre­te­sa­ment exe­cra­ble i digne de càstig impla­ca­ble, que fun­ci­oni tot com una ven­jança orques­trada i empa­rada amb la com­pli­ci­tat d’aquells (espa­nyols i euro­peus) que tam­poc no volen per­dre ni bene­fi­cis ni pre­ben­des a mi, per­so­nal­ment, em pro­voca una reacció dife­rent i menys benèvola. Em fa plo­rar pen­sar en uns inno­cents pri­vats de lli­ber­tat i sot­me­sos als desig­nis arbi­tra­ris i ven­ja­tius d’unes estruc­tu­res d’estat que se sal­ten la sepa­ració de poders i que no volen altra cosa que anor­rear i humi­liar i em costa molt enfron­tar-me a les parau­les de Txell Bonet, Susanna Bar­reda o Laura Mas­vi­dal (i la menys cone­guda Neus Bra­mona) sense sen­tir tot el con­trari d’allò que defen­sen els seus marits. En lloc de for­ta­lesa i com­prensió, sento una ràbia ferotge, una ràbia que no vol altra cosa que veure com els cul­pa­bles de tanta ignomínia paguen el seu odi de la pit­jor manera pos­si­ble.

I ja sé per experiència, que tenir el poder, els juris­tes i les lleis a mida al teu cos­tat és sem­pre garan­tia d’impu­ni­tat i de victòria, però també sé que, tal com deia la des­a­pa­re­guda can­tant Amy Wine­house, la capa­ci­tat de lluita no té res a veure amb com de gran siguis i que en rea­li­tat va lli­gada a la quan­ti­tat de ràbia que tens a dins. Doncs bé, amb aquesta quan­ti­tat de ràbia que acu­mu­lem pot­ser encara em queda l’espe­rança que l’odi i les injustícies podran ser ven­jats algun dia amb tota la con­tundència. Ràbia i acció con­tra la ver­go­nya dels cor­rup­tes!