Ciutadans

Ciu­ta­dans va tenir més d’un milió de vots en les elec­ci­ons del 21 de desem­bre. Va ser el par­tit que en va tenir més. De fet, per pri­mera vegada ha gua­nyat unes elec­ci­ons cata­la­nes un par­tit que no només no és cata­la­nista, sinó que és una esmena a la tota­li­tat del cata­la­nisme. Una esmena a la tota­li­tat de l’ofi­ci­a­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, als grans con­sen­sos del país. Mol­tes de les rèpli­ques que es puguin fer d’aquesta rea­li­tat segu­ra­ment són veri­tat. Que hi havia can­di­dats pre­sos o a l’exili, que ha aglu­ti­nat excep­ci­o­nal­ment vot útil del PP, el PSC i els Comuns per atu­rar l’inde­pen­den­tisme. Que és qui més diners s’ha gas­tat. Que l’han aju­dat els mit­jans de comu­ni­cació. D’acord. Però Ciu­ta­dans, un par­tit que no només no és inde­pen­den­tista, que no només no és cata­la­nista, sinó que direc­ta­ment és una esmena a la tota­li­tat del sis­tema català, ha obtin­gut més d’un milió de vots. Vots de ciu­ta­dans cata­lans amb noms i cognoms. I més enllà dels amors o odis polítics que gene­rin Inés Arri­ma­das o Albert Rivera, convé pre­gun­tar-se per què. Per què hi ha un milió de cata­lans que han fet una esmena a la tota­li­tat del cata­la­nisme, bona part del qual és ara inde­pen­den­tista. És una reflexió que cal fer.

Un veterà del cata­la­nisme, una enorme figura del segle XX, ara pru­dent­ment callat, i que és una de les per­so­nes que conei­xen millor la soci­e­tat i les ins­ti­tu­ci­ons del país, n’apunta algu­nes. Per pen­sar-hi. Una: l’inde­pen­den­tisme ha rega­lat la ban­dera cata­lana a l’uni­o­nisme, aga­fant una icona de part. Dues, i molt impor­tant: s’ha ofès molts cas­te­lla­no­par­lants, per exem­ple amb el mani­fest Koiné pel català com a única llen­gua ofi­cial. Tres: el crit d’“els car­rers seran sem­pre nos­tres”. Els car­rers són de tot­hom. I un procés polític d’aquesta mag­ni­tud no es pot dei­xar només als car­rers, el que cal és direcció política. Són només uns breus apunts, però ser­vei­xen per refle­xi­o­nar sobre si de la vella dita de viure, tre­ba­llar i sen­tir-se s’ha exi­git massa o direc­ta­ment s’ha ofès aquest sen­tir-se.