Un rei sense crèdit a Catalunya

Qua­tre mesos després de la sor­pre­nent al·locució tele­vi­siva del rei Felip VI el dia 3 d’octu­bre com a res­posta al referèndum d’inde­pendència de Cata­lu­nya, les rela­ci­ons de la Corona amb les pobla­ci­ons on manté una vin­cu­lació històrica per raó dels títols que ha osten­tat i que actu­al­ment han pas­sat a la seva pri­mogènita no pas­sen pel seu millor moment. No seria gens exa­ge­rat afir­mar que uns minuts de tele­visió han tren­cat qual­se­vol tipus de con­nexió que s’hagués pogut tei­xir per mitjà d’one­ro­ses ini­ci­a­ti­ves de l’estil de la Fun­dació Prin­cesa de Girona. La falta abso­luta de sen­si­bi­li­tat i empa­tia demos­trada pel cap d’estat envers els seus con­ciu­ta­dans vícti­mes de les por­res ha mar­cat pro­fun­da­ment unes comu­ni­tats on la monar­quia ja no era gaire popu­lar.

Quan el cap d’un estat genera una ani­mad­versió, o com a mínim un sen­ti­ment d’incom­prensió, tan pro­funda en una part de la seva ciu­ta­da­nia no hi ha dubte que estem davant un símptoma de mal fun­ci­o­na­ment de l’Estat. A Espa­nya, tan­ma­teix, sem­pre hi ha hagut tendència a inter­pre­tar aquests símpto­mes com una malal­tia de la ciu­ta­da­nia. Caldrà veure si a curt ter­mini hi ha algun intent ja no de dema­nar dis­cul­pes a la població, que és el que en justícia hau­ria de pas­sar, sinó de recom­pon­dre unes rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals que seria bo que es refes­sin sigui quin sigui el futur polític del país. És indis­cu­ti­ble que a bona part de Cata­lu­nya, fins i tot inde­pen­dent­ment de la posició amb relació a la sobi­ra­nia, el repu­bli­ca­nisme és una opció política clara­ment majo­ritària. I quan una monar­quia desatén el seu paper cons­ti­tu­ci­o­nal d’arbi­tratge per ali­near-se con­tra una part de la població, només pot man­te­nir-se per força.