Domesticar un cocodril

“Cap home pot ser considerat un criminal fins que sigui trobat culpable; ni la societat pot llevar-li la protecció pública fins que es demostri que ha violat les condicions en què se li va concedir. Amb quin dret, llavors, el poder pot autoritzar el càstig d’un ciutadà mentre hi hagi dubtes sobre la seva culpa?” Aquesta frase la va escriure un senyor de Milà que es deia Cesare Beccaria. La citació prové del famós llibre Dels delictes i les penes, del 1764. La majoria d’estudiants de dret han hagut de llegir aquest tractat que va marcar l’inici del penalisme modern.

L’escola jurídica de Beccaria va anar reemplaçant la tradició inquisitorial per aportacions que van fer fortuna, com l’esmentada o com aquesta: “El legislador hauria de ser suau, indulgent i humà. Ha de ser un arquitecte expert que aixequi la seva construcció sobre la base de l’amor propi, i l’interès de tots hauria de ser producte dels interessos de cadascun.”

Sembla mentida que això dati del set-cents, quan avui i aquí continua vigent la pura repressió, l’estat que no defensa la ciutadania sinó que es defensa de la ciutadania. Les llums de la Il·lustració no van pas posar fi a les ombres del governant abusiu, ni tampoc han aconseguit modular l’exercici del poder quan és en mans no pas de gestors més o menys discutibles sinó, ras i curt, de males persones. Perquè és de mala gent el rabeig morbós amb què s’està tractant empresonats, exiliats i entorns familiars tot i la certesa que, culpables o innocents, són inofensius; és vilesa la visceralitat contra els qui han defensat la raó democràtica; és pura malvolença la recargolada persecució de ciutadans indefensos; en definitiva, la causa general contra l’independentisme no és pas ideològica sinó patològica. Es pot ser legalista, però no amoral. Entendre’s amb qui pensa diferent és complicat, però factible. Buscar un acord amb gent embogida per la raó d’estat és impossible. Com deia Churchill, voler apaivagar un cocodril només és fer temps per mirar que es mengi a algú altre abans que a tu. En aquest sentit, la divisió de l’independentisme entre legitimistes i pragmàtics és una visió esbiaixada. La diferència és entre qui té clar que dins la gàbia espanyola no hi ha cap poder real per recuperar i els convençuts que fent bondat amansiran el cocodril.