L’agenda oculta

L’existència de dificultats en la negociació que mantenen JxCat i ERC és innegable. Però cal aprofundir en les bases de la negociació per saber en quin punt de bloqueig i distanciament real ens trobem. JxCat ha fet un gran esforç en transmetre que la disputa es basa exclusivament en la investidura de Puigdemont. I ningú dubta que aquest és un element fonamental. Però tinc la sensació que estem davant una negociació molt més àmplia que inclou la composició del nou executiu, el pla de govern i el control del comandament –i d’això que ara en diem el relat– de cara a la pròxima legislatura. Tot plegat fa pensar, doncs, en un possible intent de JxCat de desgastar ERC amb l’objectiu de guanyar posicions en la negociació. I desnivellar en favor propi l’equilibri de forces entre juntistes i republicans que va sorgir de les urnes el 21-D. Una igualtat històricament inèdita en 40 anys i que provoca una lògica dificultat d’adaptació a qui ha ostentat habitualment l’hegemonia en l’espai nacionalista/sobiranista. De vegades penso que sèries com ara El ala oeste de la Casa Blanca i House of cards han fet molt de mal en sectors polítics liberal-modernets del nostre país per allò que hi ha ficcions que no reflecteixen la realitat, sinó que la transformen. En aquest cas a pitjor. Creure’s un Maquiavel del segle XXI a partir de la pantalla televisiva té el problema que tothom té accés a Netflix i et veuen venir. La qüestió és que només cal parar l’orella al Parlament per saber que hi ha qui parla en privat d’equips de treball de la presidència i de repartiment de carteres mentre en públic s’amenaça amb una inflexibilitat que suposadament ens podria dur a eleccions. En condicions normals la gesticulació i la tàctica per guanyar posicions seria simplement part de la política. En plena crisi nacional amb la Generalitat ocupada pel 155 pot ser una frivolitat. Perquè no crec que, a l’independentisme, li convinguin eleccions però encara menys una sobreactuació amb un punt de supèrbia.