Dignitat i fermesa!

Encara no som prou conscients del gran pas endavant que ha fet el sobiranisme i el seu projecte d’independència nacional. Per a tots els patriotes que avui viuen en un cert desànim, després del succeït amb posterioritat a l’inexplicable 27 d’octubre, cal recordar-los que el nostre és un combat democràtic per la consecució de la nostra llibertat i per la supervivència com a nació. Caldran, doncs, moltes batalles més. Som probablement la colònia nació amb voluntat d’ésser estat més important i consolidada d’Europa. Repeteixo, el pas endavant que hem fet aquests últims anys és la victòria d’un imaginari col·lectiu de més de dos milions de catalans que ja hem desconnectat d’Espanya i del seu projecte imperial.

Res de desànims doncs! Tanqueu els ulls i recordeu el país de fa uns pocs anys i mireu el d’ara! Mai en els últims tres-cents anys havíem estat tan a prop d’ésser! El passat 21-D el sobiranisme plural va tornar a aconseguir majoria absoluta. És el moment que aquesta majoria parlamentària es replantegi la batalla democràtica amb l’Estat i estableixi una estratègia que amb dignitat i fermesa ens porti a derrotar el nacionalisme espanyol i la seva casta, i no pas la part del poble espanyol que també el pateix.

Per preparar aquesta estratègia hem de ser capaços de no perdre’ns en debats estèrils que no ens porten enlloc i només ens afebleixen. Fem catarsi respecte de tot allò en què ens hem equivocat per tal de poder modificar el rumb del combat democràtic del futur. Identifiquem els nostres punts flacs, els nostres pous negres i aquelles persones i organitzacions que no hagin fet la feina que els pertocava per tal de poder-los eliminar de cara a les properes escomeses. Caldrà que evitem, per tant, els lliris blancs, els fantasmes i els xitxarel·los que tant mal han fet al procés. És imprescindible, doncs, dur a terme un gran relleu, no tan generacional, sinó dirigit a situar al capdavant aquelles persones disposades a córrer riscos, evitant els aficionats i sobretot els oportunistes.

L’estratègia ha de ser concisa i contenir dos nivells clars: 1) Recuperar les institucions catalanes que ens han estat arrabassades pel 155, abans que l’Estat sigui capaç de destruir les poques estructures d’estat que havíem aconseguit consolidar (el model educatiu i cultural, els mitjans de comunicació, amb TV3 i Catalunya Ràdio com a naus capitanes, i el nostre model de seguretat nacional, etc.) i 2) A nivell polític reconduir de manera intel·ligent i pragmàtica la pugna amb l’Estat. Sense oblidar-nos dels nostres presos polítics segrestats per la maquinària judicial i repressiva de l’Estat, uns a la presó i els altres a l’exili, i pels quals no ens cansarem de lluitar per tal d’aconseguir la seva llibertat. Ens hi juguem la nostra dignitat nacional! Tot això caldrà fer-ho amb dosis de realisme que ens permetin acumular forces per tal de consolidar un necessari relleu. Per molt injust que aquest pugui semblar, hem d’estar disposats, com en tota batalla pacífica i democràtica, a patir baixes en les nostres files. Un dels nostres errors ha estat no preparar el país davant la repressió de l’Estat disposat a tot pel “Todo por la patria”. La lluita per la llibertat del nostre poble serà una cursa de relleus o no serà!

Constituïm sense més dilacions el govern de la Generalitat. Un govern que hauria de tenir un perfil més tècnic que polític, amb la missió de posar fi al 155 i que sigui capaç, en els propers dos o tres anys, de blindar les competències de què ja disposem i protegir-les dels embats del govern espanyol, que amb la seva intervenció s’han adonat de la seriositat i l’eficàcia de l’aparell administratiu de la Generalitat, i la combatran més durament que mai. I vull insistir en la necessitat d’un govern de caire més tècnic que no pas polític, perquè després de l’escalivada del 27 d’octubre crec que la direcció política ha de dependre més dels partits polítics i hem de deixar d’aquesta manera el govern més lliure per tal de gestionar les seves competències.

Amb això no vull dir que no calgui un estat major del procés, evidentment que en cal un, però no cal que aquest s’anunciï amb noms i cognoms. Santa innocència! No oblidem que tenim tot un estat i el seu aparell en contra i que actuaran, segons les seves mateixes paraules, “sense contemplacions”. Hem de reconèixer que en algun moment els ho hem posat massa fàcil. Hem après la lliçó? Per tant, ens cal una nova proposta ferma i valenta de resistència i consolidació de posicions en la qual possiblement haurem de fer alguna passa enrere per tal de poder-ne fer dues endavant, però estic convençut que mentre hi hagi més de dos milions de catalans desconnectats d’Espanya i centenars de milers més disposats a fer-ho serem imparables!