Construïm l’Estat

Aquest 11 de setembre ha d’ésser una gran victòria per al sobiranisme i, a la vegada, ha de suposar un gir estratègic de la situació. Prou de somnis i irresponsabilitats. Amb realisme, hem d’aconseguir la independència i construir el nostre Estat.

Contra un estat autoritari i centralista, fonamentat en una sola pàtria, llengua i bandera, només queda pacíficament i democràticament oposar-s’hi, tot construint el nostre Estat, amb voluntat nacional, fermesa i que englobi tota la nació completa (els Països Catalans). No podem cedir, ni demostrar febleses. Un Estat com Espanya, imbuït de nacionalisme espanyol, excloent, no entén res més que l’enfrontament i la submissió. Es creuen que, amb la força, sempre guanyaran, però tot té un límit i la taca d’oli de la llibertat i la realitat de la nació catalana i els seus continguts de democràcia, llibertat i pluralisme seran imparables a mitjà termini.

Ferms, aquest 11 de setembre, hem d’assolir una gran mobilització al Cap i Casal de Catalunya, però també a la resta de poblacions del país i, si pot ésser, de la nació completa, que produeixi por perquè el futur sigui nostre.

A curt termini, ens cal la unitat estratègica i l’enfortiment dels espais nacionals. El d’ERC és la punta de llança de l’independentisme. Colom, Carod-Rovira, Puigcercós, Junqueras… han construït un nou projecte d’independència popular i d’esquerres i, ara, en recullen els fruits. Res s’improvisa.

L’espai del “pujolisme” necessita amb urgència reconstruir-se, sense complexos de cap tipus, fins i tot respectant la figura de Jordi Pujol. Refer l’espai central que ell representava és imprescindible per consolidar la majoria social. Seria un suïcidi esquarterar aquest espai. Va ser molt important i segueix sent-ho. En aquest sentit, l’independentisme ha d’ajudar l’espai dels convergents a superar les opes hostils, que des de les dretes, les clavegueres i el nacionalisme espanyol pretenen fer-los-hi, per anorrear-lo. Ens cal, doncs, una nova Convergència, que barri el pas a maniobres i entelèquies com la Lliga Democràtica i altres artefactes d’aquesta mena.

Cal defensar també els nostres sectors revolucionaris (la CUP i el seu entorn), perquè millorin resultats i apuntalin el seu espai.

A banda de la consolidació de tots aquests espais, hem d’ésser capaços d’arrossegar els comuns i sectors del PSC catalanistes que encara hi són, segrestats per la burocràcia del PSOE dins del PSC.

Aquesta gran alternativa ha de trobar aliances nacionals a les Illes i el País Valencià, que aviat es despertaran contra un Estat central, incapaç de reconèixer la seva pluralitat nacional, lingüística i cultural.

L’11 de setembre del 2019 és l’inici d’una nova etapa, en què l’independentisme ha d’ésser més intel·ligent i actuar sense cap lliri a la mà.