Repulsa i desil·lusió

És difícil refle­xi­o­nar tran­quil·lament quan surt a la llum pública un escàndol com el d’Oxfam. Una ONG que hau­ria de tenir com a prin­ci­pal pre­o­cu­pació les vícti­mes i que, en canvi, les explota amb tota impu­ni­tat. Sents una bar­reja de ràbia, repulsa i desil·lusió. Però amb el temps veus que, després de con­dem­nar sense pal·lia­tius l’acció des­pi­e­tada d’uns quants, no hauríem de posar en dubte el tre­ball que, durant molts anys, han por­tat a terme els tre­ba­lla­dors i volun­ta­ris no només d’Oxfam, sinó de totes les orga­nit­za­ci­ons no gover­na­men­tals. Però n’hem de pren­dre nota i ser molt crítics. S’ha d’exi­gir trans­parència i que des d’ara s’esta­blei­xin els meca­nis­mes que impe­dei­xin que situ­a­ci­ons d’aquesta mena es tor­nin a repe­tir.