L’elefant

Com ha recor­dat el CIDOB, l’agenda política va fer pas­sar pàgina massa ràpida­ment a l’atac ter­ro­rista del 17 d’agost, cosa que aquest i altres cen­tres d’inves­ti­gació, però també part dels mit­jans, han trac­tat d’esme­nar ara que n’ha fet sis mesos. De les anàlisis del CIDOB m’aturo en la de Blanca Garcés Mas­careñas, que parla dels efec­tes polítics de l’atac. Citant Yuval Noah Harari, explica l’estratègia de la mosca: sabent-se petita, entra dins l’ore­lla de l’ele­fant perquè aquest pro­vo­qui els efec­tes que no pot pro­duir per si sola. Estratègia interes­sant, aquí cen­trada en com els atemp­tats ser­vei­xen per pas­sar de les morts al ter­ror i del ter­ror a la política de la por.

Doncs bé, això no ha pas­sat a Bar­ce­lona perquè la res­posta va tren­car el guió d’altres ciu­tats, amb un tri­ple no ciu­tadà: no al ter­ro­risme –fins aquí tot igual–, però també no a la xenofòbia –de fet, a la mani­fes­tació es dema­nava obrir fron­te­res!– i no a la por. I això ha fet que la res­posta política no hagi sigut cap decla­ració de guerra, com no ho va ser l’11-M. De fet, encara res­sona el “No a la guerra” con­tra Aznar, que es va repe­tir el 26-A adreçat al monarca. Però, l’ele­fant es va moure. I ho va fer en l’eix naci­o­nal de la con­fron­tació Cata­lu­nya-Espa­nya. Els dia­ris de Madrid van apro­fi­tar per dema­nar que es posés fi al “procés”, i gai­rebé van cul­par l’inde­pen­den­tisme de l’atac. Per no par­lar de la bata­lla sobre la feina dels Mos­sos d’Esqua­dra.

I l’ele­fant es con­ti­nua movent. Perquè encara fal­ten punts per acla­rir –com la relació entre l’imam i el CNI– per evi­tar teo­ries de la cons­pi­ració. I perquè el con­se­ller d’Inte­rior és a la presó i el major dels Mos­sos acu­sat de sedició, i és legítim pre­gun­tar-se si hi ha una revenja. Ja l’11-M va gene­rar una con­fron­tació dreta-esquerra, amb Cata­lu­nya de rere­fons pel pacte PSC-ERC. Sem­pre amb el PP al govern. Diu Blanca Garcés Mas­careñas que quan par­lem de ter­ro­risme, en el fons par­lem de nosal­tres. Cer­ta­ment, tot­hom queda davant del mirall.