Tribuna
Sacrificis
Era del tot previsible que l’Estat espanyol, envalentit per la manera en què ha pogut contenir de moment la crisi catalana, provaria ara de fer tot el possible per liquidar el problema per sempre més. La seva retòrica ja és vella i sabuda; ho disfressa tot de sentit comú però tan sols hi ha pura raó d’estat. Hi ha un ideal d’Espanya que tant PP com PSOE i Ciudadanos té ben dibuixat, i ara és el moment de provar de fer-lo efectiu, quan l’opositor mostra més confusió i s’ha vist que a àmbit europeu es poden fer certes maniobres macabres i no hi ha ni censura ni resposta. L’estat català ha estat vençut: anem a lluitar ara contra la nació.
Així, l’objectiu serà ara l’escola catalana, un dels nervis més sensibles del país; era previsible després del 155 i l’abolició de l’autogovern, culminada amb presó i exili per als seus màxims representants. Hem passat de voler exercir el dret a decidir per crear una República a lluitar per salvar el que semblava que ja seria per sempre més nostre sense discussió.
Estem fent una segona transició, però més dèbils que no ho érem durant la primera. La societat catalana haurà de lluitar patèticament per fer-se sentir, amb una mà lligada a l’esquena, per mantenir una identitat i unes institucions que responguin a un autogovern mitjanament digne. Que estiguem defensant això, ara mateix, quan imaginàvem, fa sis mesos, que seríem capaços de fer una República més lliure i social i igualitària que aquesta carrinclona monarquia espanyola rigorista i roïna, dins la qual encara potinejarem molta estona, no deixa de ser un motiu de gran tristor. Ja ni tan sols tenim aquella innocència dels que podien deixar-se enganyar.
Els mateixos dirigents polítics que fa només sis mesos feien conferències sobre la República imminent i ens demanaven el vot pel sí i ens explicaven com de polides serien les institucions republicanes, i com de justa seria la societat que se’n derivaria, ara ens diuen que s’ha de fer bondat, que l’Estat té força, que no cal anar a la presó per no res. I tenen tota la raó... El sobiranisme preparava una partida d’escacs contra l’Estat; però l’Estat agafava els guants de boxa.
Era més que previsible que el rival polític atacaria sense pietat, perquè els estats es defensen, sobretot si abans s’han negat a cedir qualsevol sortida negociada. La República existia damunt dels informes i les teories d’un plegat d’acadèmics brillants i saberuts –papers que ara són proves d’uns delictes inventats però perseguits–: la realitat tenia més dimensions de les que estàvem disposats a admetre.
Després de celebrar, tan a la contra i tan heroicament, l’1-O, s’haurien d’haver convocat eleccions, amb els mil atonyinats amb les ferides fresques, sense passar a proclamar una República que no s’estava disposat a defensar? És possible que el projecte republicà hagi quedat cremat per a unes quantes generacions. La realitat pot ser així de crua. Espanya ha après, gràcies a aquesta ordalia, que Europa li està més a favor del que potser s’hauria atrevit a somiar. Una altra cosa és que pugui arribar a perdre els plets internacionals sobre determinades figures del sobiranisme, els quals són tractats com a presos polítics. La injustícia que pateixen indubtablement els nostres líders pot servir per reafirmar l’Estat espanyol en les seves conviccions, però. Ja que es violen els drets humans, que sigui almenys per mantenir la unitat del territori. Que acabi valent la pena.
No crec que sigui el moment d’avaluar l’estratègia que es va seguir, la qual, vistos els resultats, haurem d’admetre que no era la més encertada... Ara toca saber quin és el millor pla que es pugui seguir. Què s’hi pot fer, i qui pot fer-ho. És molt fàcil ser toreros des de la barrera, posar-se exquisit i exigir als polítics que facin maniobres trencadores, quan no som nosaltres mateixos els que podem acabar a la presó o perdent el patrimoni. Ja no hi ha seguretat jurídica, i ben bé hom no sap fins a qui punt qualsevol cosa es pot convertir en incriminatòria. Però que deixin de mentir-nos. Si no es pot, o vol, fer més, que sigui dit a les clares.
Hem arribat fins aquí perquè hem sabut mirar-nos als ulls i explicar a la gent què es podia fer i quines altres coses no estàvem disposats a suportar. Espanya no ofereix un horitzó a l’altura de la dignitat catalana, és cert, podem autodeterminar-nos, sí, però no podem fer efectiva una nova entitat política davant de l’ús de la força d’un estat bel·licós. I no val la pena fer el milhomes de cara a la galeria pròpia; no ens acaba apropant, em temo, a la consecució del projecte polític final.