La cançó de l’enfadós

Són molt pesats, aquests espanyols. Desconnectes quatre dies i ja et tenen organitzat un altre sidral. O el mateix de sempre, de fet. Perquè ja hi tornen a ser amb el tema de la llengua. Al secretari d’estat d’Educació, Marcial Marín, no li agrada com s’ha resolt el tema del català a les escoles i ara vol reobrir el meló de la immersió lingüística. I a la ministra Dolors Montserrat (catalana, ella) no li agrada que a les Illes Balears s’exigeixi el coneixement del català al personal de la sanitat pública. No s’enganyin. A mi em sembla que tant li és, si és a les escoles o a la sanitat; a mi em sembla que el que no els agrada és que parlem en català, i que ho fem amb tota normalitat en tots els àmbits. No els agrada això i a més han descobert (ho redescobreixen de tant en tant) que anar contra el català dona rèdit a Espanya. I desesperats com estan en el PP, ara volen fer de Ciudadanos, a veure si se’n surten. Senyors, no hi tenen res a fer. Poden venir vostès amb una casella a la preinscripció escolar, a fer complir sentències absurdes sobre el 25% de castellà a les escoles (ja em dirà, senyor jutge, què té de pedagògic un 25%, i per què no ha de ser un 22 o un 33 o un 41%) o a fer demagògia barata barrejant salut i llengua, que no se’n sortiran. I permeti’m que li digui, senyora ministra, que és una vergonya les declaracions que ha fet donant a entendre que si s’exigeix el coneixement del català als metges de les Illes es perdrà talent i no se salvaran tantes vides. O és que no exigeixen l’espanyol, vostès, per exercir la medicina a Espanya? Fa vergonya, de veritat, veure tanta demagògia, com allà on no hi havia cap problema (perquè a les escoles no n’hi havia cap) l’hi busqueu sense parar. I que ara el PP català (amb quatre diputats, els recordo) amenaci de presentar una iniciativa al Parlament perquè es garanteixi que els pares puguin escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, fa riure. Perquè són els que són (gràcies a Rajoy i al 21-D, tot sigui dit) i perquè això ja es pot fer sense tant de bombo i platerets. Fum, senyors meus; això és el que és. Ni se n’han sortit ni se’n sortiran. No saben com fer-ho. I m’indigna, suposo que com a tots vostès, que en comptes d’estimar-se el català i sentir-se’l seu, l’utilitzin com a arma electoral. Sovint tinc la sensació que nosaltres ens estimem molt més el castellà que no pas ells el català. I és ben trist.