Dignitat

Hem de tenir molt pre­sent la dig­ni­tat que apor­ten una diver­si­tat de dones a la insub­missió cata­lana i a la resistència en con­tra d’una justícia que des­plega una repressió que fa que qua­tre homes (recor­dem sem­pre els noms per man­te­nir viva la memòria d’aquesta injustícia: Jordi Sànchez, Jordi Cui­xart, Joa­quim Forn i Oriol Jun­que­ras) siguin a les pre­sons espa­nyo­les per motius polítics. De fet, no són els únics men­tre una àmplia part de la soci­e­tat espa­nyola, i també la cata­lana, es manté ver­go­nyo­sa­ment callada davant la deriva auto­ritària de l’Estat espa­nyol. Algu­nes d’aques­tes dones són les com­pa­nyes dels empre­so­nats. Sen­tir Laura Mas­vi­dal, Susanna Bar­reda i Txell Bonet sem­pre com­mou per la dig­ni­tat, l’ente­resa, la sen­si­bi­li­tat i l’amor amb què defen­sen que els seus homes hau­rien d’estar en lli­ber­tat.

Fa unes set­ma­nes, Txell Bonet dema­nava a aquells i aque­lles que, a banda del seu posi­ci­o­na­ment en relació amb el procés inde­pen­den­tista i crec que apel·lant més als que en són con­tra­ris, con­si­de­ren injust que Jordi Cui­xart (i, per supo­sat, els altres pre­sos polítics) sigui a la presó, ho digues­sin, ho escri­gues­sin, ho fes­sin públic. Ho ha agraït a qui ho ha fet. Recent­ment, a Fot-li Pou, la web en què el peri­o­dista Joan Maria Pou con­vida a no par­lar només del Barça, ha publi­cat un text d’una gran bellesa moral escrit en cas­tellà amb la idea que pugui arri­bar millor a per­so­nes de la resta de l’Estat espa­nyol. De fet, són parau­les que renun­cien a la faci­li­tat, com ella mateixa diu, d’adreçar-se als que con­si­de­ren que la presó pro­vi­si­o­nal decre­tada pel jutge Lla­rena és injusta. El títol del seu escrit és Hay som­bras que des­gra­ci­a­da­mente son alar­ga­das. I és així que lamenta les ombres que sig­ni­fi­quen l’a por ellos, les con­de­co­ra­ci­ons per les actu­a­ci­ons poli­ci­als de l’1-0, els comen­ta­ris sovint anònims plens d’odi a les xar­xes, etcètera. Però, en lloc de rabe­jar-s’hi i fer-se mala sang, agra­eix fins els més mínims detalls de soli­da­ri­tat amb els pre­sos (o que posin en qüestió el fet que esti­guin empre­so­nats) de part d’aquells que, per sobre d’opci­ons polítiques, defen­sen la lli­ber­tat i la democràcia ente­nent la política com una manera de solu­ci­o­nar els pro­ble­mes polítics.

Sí, hem de tenir pre­sent la dig­ni­tat de mol­tes dones, entre les quals, és clar, Anna Gabriel, encar­nació sen­si­ble de l’huma­nisme polític. Amb ella, per sem­pre.