Opinió

Tribuna

Democràcia en crisi

Tal com ha asse­nya­lat Mic­hael Roberts, el capi­ta­lisme ha d’afron­tar avui algu­nes con­tra­dic­ci­ons que el posen en qüestió: el crei­xe­ment de les desi­gual­tats de la renda i la riquesa; la dis­mi­nució de l’aug­ment de la pro­duc­ti­vi­tat i del crei­xe­ment econòmic; la pro­duc­ti­vi­tat des­cen­dent i la deflació que sem­blen anun­ciar una depressió con­ti­nu­ada, que alguns han ano­me­nat “estan­ca­ment secu­lar”; el canvi climàtic i la crisi ecològica; les fluc­tu­a­ci­ons de la taxa de bene­fici del capi­tal en funció de l’evo­lució de la tec­no­lo­gia, de l’exèrcit indus­trial de reserva i de les asi­me­tries entre els països capi­ta­lis­tes avançats/madurs i les eco­no­mies emer­gents.

En aquest con­text, l’eco­no­mista d’ori­gen turc Dani Rodrik, pro­fes­sor a Har­vard, ja fa un temps que parla de la crisi de la democràcia libe­ral. Pensa que una democràcia libe­ral ha de com­plir dos requi­sits: pri­mer, que hi hagi res­tric­ci­ons en l’exer­cici del poder polític, per evi­tar que les majo­ries i/o els que tenen el poder tre­pit­gin els drets de les mino­ries i/o dels que no tenen el poder; segon, que les polítiques públi­ques imple­men­ta­des res­pon­guin a les pre­ferències dels elec­tors (de la majo­ria de la població, és a dir, les clas­ses popu­lars i mit­ja­nes). Ara bé, les elits que tenen real­ment el poder no sem­bla que tin­guin massa interès que es com­plei­xin aques­tes con­di­ci­ons.

Rodrik asse­nyala dos grans perills per a la democràcia libe­ral. Pri­mer, el que en diu la “democràcia il·libe­ral”, és a dir una forma de política auto­ritària en la qual hi ha elec­ci­ons popu­lars però que no té res­pecte real per l’imperi de la llei i pels drets de les mino­ries. Tur­quia i l’Espa­nya que no vol ni par­lar de les deman­des de Cata­lu­nya són exem­ples, entre d’altres, d’aquesta situ­ació. Segon, el “libe­ra­lisme inde­mocràtic” (segons Mounk), en el qual els gover­nants estan aïllats de la seva res­pon­sa­bi­li­tat democràtica per un gran nom­bre de res­tric­ci­ons exter­nes que limi­ten les polítiques que poden imple­men­tar. Aques­tes res­tric­ci­ons són esta­bler­tes per orga­nis­mes burocràtics, regu­la­dors autònoms i tri­bu­nals inde­pen­dents, o són impo­sa­des exter­na­ment per les regles de l’eco­no­mia glo­bal. Es posa l’accent en el libe­ra­lisme en detri­ment de la democràcia. Això va molt bé a les elits naci­o­nals que tenen l’excusa de les res­tric­ci­ons exter­nes per jus­ti­fi­car les seves polítiques anti­po­pu­lars.

Molt pro­ba­ble­ment, la Unió Euro­pea i la Unió Econòmica i Monetària són la màxima expressió d’aquesta tendència. Els avenços en el mer­cat comú i en la uni­fi­cació monetària sense que hi hagués una unió política han obli­gat a dele­gar la for­mu­lació i la imple­men­tació de les polítiques a una sèrie d’orga­nis­mes tec­nocràtics (Comissió Euro­pea, Banc Cen­tral Euro­peu, Tri­bu­nal Euro­peu de Justícia). I això fa que la presa de deci­si­ons esti­gui cada cop més allu­nyada de la gent. Només cal recor­dar, entre d’altres, la des­trucció de l’eco­no­mia grega, o el res­cat del sis­tema finan­cer espa­nyol, o les “refor­mes” dràsti­ques del mer­cat de tre­ball, a dife­rents països euro­peus, en con­tra dels interes­sos de les clas­ses tre­ba­lla­do­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.