La unitat d’Espanya

El professor Nadal Oller preguntava als seus alumnes: “Qui va fer la unitat d’Espanya?”. La resposta era variada i original: Felip V, els Reis Catòlics, Primo de Rivera, Cervantes amb El Quixot, Cánovas del Castillo o Sagasta, Franco i altres ocurrències que no eren del gust del professor. El Dr. Nadal Oller clavava la resposta: “La unitat d’Espanya la va fer el tren.” I és així. El tren ha passat al davant de polítiques sovint imposades per unir la pell de brau. Ara el tren AVE serveix d’unió molt més que no pas el dia a dia viscut de la política hispanocatalana. Fa deu anys que existeix l’AVE Barcelona-Madrid i des de fa poc el Madrid-Figueres en espera de l’acabament de la connexió francesa –encara que això depengui del país veí–. L’ AVE Barcelona-Madrid és la connexió ferroviària més rendible del món. Tot un èxit, malgrat que ha servit d’excusa per construir altres trams peninsulars de benefici i de rendibilitat més que discutibles. Hi ha poques persones que discuteixin aquest servei que no vagin més enllà de criticar que va arribar tard –el 2020 farà trenta anys de l’AVE Madrid-Sevilla–. Durant molts anys ha significat un calvari viatjar de Catalunya a Madrid tant per carretera com amb el pont aeri, malgrat que sempre s’ha entès malament que el quilòmetre zero de les comunicacions de l’Estat era a la Puerta del Sol de Madrid.

No hi ha cap dubte que el tren uneix positivament les dues capitals més importants de l’Estat. També hi ha trens entre Roma i Milà o Washington i Nova York, i d’altres... Hom es pregunta per què, amb tanta comoditat de transport, no hi ha una millor entesa política. Per què anys i anys de cops de porta de l’Estat a Catalunya. Ben segur que, davant d’una hipotètica independència de Catalunya, l’AVE Madrid-Figueres, amb la unió de totes les capitals catalanes, funcionaria com ara i continuaria sent la demostració de l’especial i sòlida relació entre els dos territoris que humanament estan units i políticament cada dia més separats.