Penitència, abstinència

“Quan dormiu us creix la barba, això és el pas del temps”, escriu Joan Fuster. Inexorable, el temps sempre ens va en contra, ho constato una vegada més: soc un dels que encara saben què és la quaresma, o què representa. Per això encara em vaig escandalitzar fa pocs anys a Roma, en un famós restaurant de la Via del Boschetto, on dos monsenyors de la Santa Mare Església, un divendres de quaresma, s’atracaven de marisc. És clar, complien la prohibició quaresmal de menjar carn els divendres, i tant que sí, obedients a les normes de la seva multinacional quant a penitència i abstinència. No crec que avui, posem-hi la gent de quaranta anys per avall, ningú s’escandalitzés d’això, però allà en aquell restaurant vaig pensar si no hauria sigut millor que els dos monsenyors haguessin menjat arengades.

“King Herring” –el rei arengada–: encara avui els diaris anglesos titulen així les cròniques de pesca al mar del Nord, Sa Majestat l’Arengada regnà durant segles a tots els racons d’Europa. Els pescadors de Boulogne fins la van canonitzar: “Saint-Hareng”; i l’autor d’un poema que no volia pas blasfemar ni molt menys, comparava el peix amb sant Llorenç, pel benefici inesgotable que era per a la humanitat el perpetu martiri de l’espècie. S’ha escrit que l’arengada és un dels productes que ha decidit el destí dels imperis i, pel que diuen els historiadors, a l’edat mitjana Europa sencera devia fer olor d’arengada, els grans consumidors n’eren els exèrcits i les classes pobres. L’any 1429, un comboi de tres-cents carros destinats a les tropes angleses que assetjaven Orleans va ser esclafat pel foc de l’artilleria francesa, i aquest combat consta avui en els manuals de la història de França com “la journée des harengs”. I no menys famosa era la “procession du hareng” a Reims, encapçalada pel bisbe i els canonges del capítol, cadascun d’ells arrossegant una arengada estacada amb un fil, esforçant-se a trepitjar l’arengada del canonge que el precedia i vigilant que el del darrere no li trepitgés la seva. Però aquesta vegada era per manifestar, amb certa dosi d’humor, que ja començaven a estar-ne tips.

Vaig voler comentar amb el cambrer que ens servia, l’àpat penitencial de cloïsses, gambes i llagosta dels dos monsenyors, i aquest em va dir: “Questi monsignori non conservano la specie, ma conservano l’individuo.” I sense pecar. Ni venialment.