Opinió

Vuits i nous

Tocata i fuga

“Tornem al ‘destape’ i a la “tercera via” del franquisme

Tres dies a Palma. Aquí el carrer Paraires. Quan feia el soldat al campament de Son Dureta jo i uns companys hi teníem llogada l’habitació d’un pis on els diumenges ens canviàvem l’uniforme per la roba de carrer. El carrer Paraires és molt a prop de la catedral, de fet hi condueix, però quan sortíem canviats seguíem la direcció contrària. Un diumenge, després de recórrer alguns carrers del centre antic, em vaig trobar en una avinguda més ampla. Al davant, hi havia un cine. Hi projectaven la pel·lícula espanyola que llavors feia furor: Tocata y fuga de Lolita. Una pel·lícula de destape: les actrius hi sortien fugaçment despullades: un cul, un pit. La censura s’havia fet momentàniament permissiva. També en deien pel·lícules de la “tercera via”. Entre les comèdies d’Alfredo Landa i les pel·lícules estrangeres, llavors molt dedicades a la temàtica sexual i política, el cine espanyol assajava la via del mig: sexe refrenat i una petita pinzellada de denúncia no direm política, perquè això sí que no era possible, sinó social, de costums... No vaig entrar al cine perquè l’horari no s’adaptava a l’hora de tornar a vestir l’uniforme i reingressar al campament. Tocata y fuga de Lolita... El cine espanyol sempre fa l’efecte que primer s’inventa els títols de les pel·lícules i després escriu un guió que s’hi adigui.

Aquella mateixa setmana, el capità de la companyia m’havia confiat, en un apart, que ell pertanyia a la UMD, l’organització militar clandestina que s’oposava a Franco i que advocava per una democràcia un cop desapareguda la seva figura. Faltava un any just per la mort del cabdill. Confiança per confiança, jo li havia dit que aquesta democràcia havia d’incloure un reconeixement de Catalunya. Vaig notar que no hi havia pensat. Vaig notar, també, que el meu suggeriment no li feia gaire gràcia.

Carrer Paraires. M’encamino a la catedral. Hi visito la capella que Miquel Barceló, un agnòstic o directament ateu, ha decorat. Una placa explica que va ser una iniciativa del bisbe anterior i que la capella va ser inaugurada pels reis, també anteriors. Potser és que estic obsessionat, però penso que ara aquest encàrrec o la seva acceptació per part de l’artista rebel i solidari no seria possible. Estic obsessionat pel fet que se segrestin llibres, es fiquin cantants a la presó, es facin despenjar d’una exposició quadres que parlen de presos polítics. Pel fet que la sola expressió “presos polítics” sigui sancionada. Pel fet que hi hagi presos polítics. Aquesta és la democràcia, mi capitán? L’article 155: aquest és el reconeixement de Catalunya?

Som on érem: al destape, a la tercera via controlada... a la Tocata y fuga de Lolita. Tocata i fuga, aquesta és l’expressió, aquest és el nostre guió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia