Coulrofòbia

Fa un parell de set­ma­nes, em va sor­pren­dre tris­ta­ment assa­ben­tar-me de la denúncia de la Guàrdia Civil per delicte d’odi a Jaume Pes­sar­ro­dona, regi­dor de Cul­tura a l’Ajun­ta­ment de Sant Joan de Vila­tor­rada, come­di­ant i fun­da­dor de la com­pa­nyia de tea­tre de car­rer Gog i Magog. El motiu va ser fer-se una foto prop d’un agent amb el nas de pallasso posat, que sem­pre porta per poder-se abi­llar. Els pallas­sos, com sabeu, són artis­tes còmics que, maqui­llats d’una manera exa­ge­rada i ves­tits estra­folària­ment, pre­te­nen pro­vo­car el som­riure a par­tir dels seus actes, que sovint indu­ei­xen a la reflexió. Tan­ma­teix, no tot­hom els troba diver­tits, i hi ha per­so­nes, sobre­tot infants però també alguns adults, que els temen.

La por als pallas­sos s’ano­mena coul­rofòbia. És un neo­lo­gisme que deriva de les parau­les gre­gues kolo­bat­he­ron, “xan­ques”, i pho­bia, “mania”. Casu­al­ment, a finals del 2017 van caure a les meves mans un parell de tre­balls científics que ana­lit­zen els orígens cere­brals la coul­rofòbia. Un es va fer amb nens i l’altre amb adults, en ambdós casos hos­pi­ta­lit­zats, als quals visi­ta­ven pallas­sos d’hos­pi­tal. De manera resu­mida, els matei­xos ele­ments, l’abi­lla­ment exa­ge­rat i la reflexió, que fan gau­dir unes per­so­nes pro­vo­quen por en d’altres.

Quan veiem qual­se­vol objecte, ani­mat o ina­ni­mat, o quan per­ce­bem una acció, automàtica­ment el cer­vell busca refe­rents on encai­xar-ho. D’aquesta manera, a través dels refe­rents que té, intenta anti­ci­par-se a les situ­a­ci­ons. És un meca­nisme de sal­va­guarda en cas que la situ­ació impli­qui una amenaça, o bé per treure’n pro­fit si implica una opor­tu­ni­tat avan­tat­josa. Sigui com sigui, quan veiem actuar un pallasso el cer­vell busca refe­rents. Sap que és una per­sona, però el seu abi­lla­ment exa­ge­rat –nas ver­mell, maqui­llatge, saba­tes gros­ses, etcètera– no acaba d’encai­xar. Tam­poc les acci­ons que fa con­cor­den amb les d’una per­sona adulta. Arri­bats en aquest punt, s’acti­ven les amígda­les, que són els cen­tres que gene­ren les emo­ci­ons. Si el con­junt ens pro­voca una emoció de sor­presa agra­da­ble, som­riem o riem a cor què vols. Si és des­a­gra­da­ble, lla­vors tenim por, com a meca­nisme d’auto­de­fensa.

Això implica que el caràcter de cada per­sona, que depèn de molts fac­tors, entre els quals les experiències prèvies que s’han vis­cut i la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar amb més o menys encert les emo­ci­ons, influ­eix en la res­posta, de gaudi o de por, als pallas­sos. També hi influ­eix el con­text con­cret en què els obser­vem. Aquesta gestió emo­ci­o­nal, tan­ma­teix, és la que ens per­met valo­rar refle­xi­va­ment l’abi­lla­ment i les acci­ons dels pallas­sos, i és d’aquesta reflexió que, com s’ha vist, en sor­gei­xen les ria­lles més sin­ce­res. Curi­o­sa­ment, un d’aquests tre­balls ha iden­ti­fi­cat quin és l’ele­ment que més influ­eix en la coul­rofòbia: el nas de color ver­mell.